La prova del Tang

Per la visita de dilluns vinent (ja serà la setmana 25!), el meu ginecòleg em va receptar unes anàlisis (sang i orina) i el famós test del sucre.

Una amiga meva, que acaba de parir i ho té recent, va explicar-me lo de la papilla asquerosa que es va haver de prendre i que després dels anàlisis va vomitar-la sencera.
Així que no em feia gaire gràcia la situació però pensava: "Comparat amb el què ja has fet... "

I resulta que no ha estat res.
M'han donat una ampolleta d'uns 33 cl. amb el gust a escollir (taronja o llimona) d'una espècie de Tang que tampoc es passava de dolç.

Llavors en companyia del meu home, ens hem estat tranquil·lament llegint revistes a la saleta durant una hora. Cap al final fins i tot tenia gana d'esmorzar.
M'han tret sang (a la segona però sense cap morat) i els resultats dilluns.

Espero haver regulat bé la glucosa i que l'anècdota no passi d'aquí, que m'han dit que el règim que et posen per la diabetis gestacional és una mica soso!

Per si un cas, ahir em vaig cruspir un parell de donuts per berenar...

Literatura

Primer per superstició i després per les altres opos, tot just ara començo a llegir sobre el tema.


El primer llibre que he agafat de la Biblioteca ha estat:

Què puc menjar si estic embarassada?

Està bé, però no és cap cosa de l'altre món. Dóna consells sobre el tema però també inclou bastanta palla. El resum és de sentit comú: hem de menjar sa i sense passar-nos. I beure molta aigua. També adjunta uns exercicis per prenyadetes (que em van fer adonar que havia d'anar a la piscina urgentment, estic rovellada!) i d'altres consells casolans (alguns una mica fora de context, com ara la recepta per fer sabó amb oli reciclat).


A veure si m'empollo sobre el tema. Però per molt que llegeixis crec que després de parir-lo ens mirarem amb el meu home i ens direm: "I ara què hem de fer amb això?"

Moviments in crescendo

Des de fa un parell de setmanes, les bombolletes s'han intensificat: el meu nen es mou!

Sobretot me'l noto al sofà, després de dinar o de sopar i el meu home també ho nota si hi posa la mà. Normalment està localitzat a la part inferior dreta de la panxa. A la darrera visita, el nen hi tenia allà les cames. De vegades és com una pressió i se'm posa un tros de panxa ben dur: es deu estirar.

Per sort, ara em trobo bé i se m'oblida que estic embarassada. Però només he d'abaixar el cap i veure la meva rodona superpanxa. A vegades quan obro la nevera o alguna porta no calculo bé i m'hi dono un copet... i ajupir-se ja no em resulta tan fàcil.
A l'hora de dormir sí que ja comença a molestar però firmaria perquè les molèsties fossin aquestes fins el final...

I una altra cosa és que porto bastant despiste a sobre. L'altre dia vaig anar a la piscina i m'hi vaig tirar amb les ulleres posades...(les del carrer, no les d'aigua).

Així evoluciono, amagada del sol com els vampirs, amb una rutina plàcida que veu crèixer un cigronet dins meu...guay!

Els fills dels homes

Ahir vem veure una pel·li que no ens va deixar indiferents: Children of men.

Comença al 2027, el dia que maten el noi més jove de la Terra: té 18 anys.
Presenta un món apocalíptic, caòtic, contaminat, sense llibertats...sense nens.

Però apareix el miracle i els "bons" intentaran salvar-lo. Mentre hi ha vida, hi ha esperança, no?

És molt recomanable de mirar davant de les escombraries que ja comencen a posar a la tele, però també aviso que vaig plorar una miqueta...