Bye Vacances!

Hem aprofitat l'agost...però se'ns ha fet curt.
Demà StTornem-hi...amb il·lusió!
(Sempre queden els records que fan somriure)

Bona rentrée!

Paciència de mosquit / paciència de peix

Me n'adono que el peque s'està fent gran: ara és molt més impacient que abans!


Potser quan era més petit es distreia més o no sabia què passava però el cas és que ara quan per exemple seiem en un bar i demanem, no passen ni 2 minuts que ja pregunta: "Que no ho porten encara?". O quan cada dia, mentre el seu pare mira les notícies i sap que després li deixarem veure el Bugs Bunny (post pendent) no pot evitar preguntar-me tot dolcet, això sí: "Que avui no s'acaben?".

A l'escola ja devien parlar sobre això de la impaciència perquè ell mateix ens va explicar que hi havien dos tipus de paciència: la de peix i la de mosquit! 

La teoria se la sap però encara ha de practicar mooooolt la paciència de peix.
I nosaltres amb ell!!

Juliol horribilis

Recordo que un dia el professor de probabilitat de la universitat ens va dir que la frase popular "les desgràcies van venen soles" era certa: s'havia demostrat que les desgràcies tendien a agrupar-se en el temps.Vem començar el mes de juliol amb el preoperatori del meu home i l'hem acabat amb l'enterro de la meva iaia. Un "juliol horribilis" en tota regla.

La meva iaia tenia 84 anys i una mala salut de ferro. Feia dos mesos que havia caigut i s'havia trencat la pelvis. Havia estat 7 setmanes ingressada però havia sortit caminant i valent-se prou bé.

El 23 de juliol se li va "anar el cap" i es va prendre sense voler totes les pastilles de la pressió de la setmana. Ma mare quan se'n va adonar -tenia la pressió pel terra-, va portar-la a l'hospital. La van estabilitzar però es va desorientar molt i va començar a tenir febre.
Va passar tres nits sense dormir, neguitosa, completament destarotada, fins i tot la van haver de lligar al llit.
A partir de la quarta nit, va dormir i poc a poc les seves constants vitals es van anar apagant.
D'un dia per l'altre, la doctora va dir que tenia pneumònia, que segurament la portava de casa i que potser li va fer accentuar el seu despiste habitual i per això es prengués les pastilles. No sé si aquesta és la hipòtesi correcta, suposo que alguna explicació han de donar.
El que importa és que va morir sense dolor, davant meu i la meva germana: respirava molt lentament i tot d'un plegat, va deixar de fer-ho.
El 31 vam sortir del tanatori per anar a l'oncòloga i que ens expliqués el resultat del TAC. Ens va donar la bona notícia de que el TAC havia sortit bé i que per les característiques del tumor no calia fer quimio, només revisions durant 5 anys.

Han estat dies de records i ploreres.
La meva mare està molt tocada.
Al meu avi li està sortint ara la pena.
Així és la vida, estones bones i d'altres de molt tristes.