Fa uns dies, quan encara erem a l'horari d'estiu, vem anar a caminar amb la meva amiga Meri.
Vem passejar pel camí dels horts fins arribar a la resclosa.
Allà em va confessar que estava embarassada.
Em vaig alegrar per ella i estic contenta perquè no vaig sentir enveja dolenta.
Però no podia deixar de repetir "Quina sort que heu tingut!".
Resulta que es un embaràs "a la primera", d'aquells que serveixen per fer fardar als homes de mascles. Però no crec que el meu amic ho faci mai, almenys davant meu, coneixent el nostre cas.
Li vaig dir que am una mica de sort, potser els nostres fills podrien ser del mateix any.
Tant de bó així sigui...
Ara, quan quedem, tot són símptomes, roba que es fa petita, ecografies, monovolums.....
El meu home i jo ho contemplem somrients. Per dins, intento convence'm que molt aviat jo també tindré aquest principal tema de conversa. I seré igual de pesada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada