Pàgines

dijous, 26 de març del 2009

Carnet d'embarassada

Ahir dimecres vaig tenir la meva primera visita de control d'embaràs i em van fer un carnet i tot.

El Dr. Gar cía ens va felicitar i em va fer una altra eco vaginal.
Com havia canviat el paisatge allà dins!
Ara del saquet (que ja no era una el·lipse perfecta) penjava una espècie de "salsitxa" que anava vibrant amb una cadència accelerada. Era el cor! El vem poder escoltar i tot, a 138 pulsacions per minut i el so era com acoltxa't, com dins d'una piscina (de fet, està submergit en un piscina!)

Ens vem quedar al·lucinats! A les 6 setmanes l'embrió no té cap però té cor...
El meu home casi es posa a plorar.

El ginecòleg va dir que estiguéssim tranquils, que tot estava en ordre i que estava bé de mida...
Feia un 6'6mm. És a dir, que no arriba a cigronet, com a molt a llentia!

Ara somric sovint recordant el so del cor. Però m'inquieta una mica que fins el control del mes vinent no en torni a saber res més...Com evolucionarà? Ho farà bé? I si es despista?
La resta de prenyades també es fan aquestes preguntes o sóc jo una patidora compulsiva?

El saquet

Divendres 13 de març vam tornar a Gran ollers .
Em van fer una eco vaginal i la bombolla ja era un saquet.

El Dr. Sa u ra ens va dir que encara era aviat i podien passar coses però que podíem estar tranquils, que l'embrió s'havia enganxat al millor lloc de la matriu, on hi havia més capil·lars per alimentar-se.
El meu home va dir "Aquest és dels meus!"

Ens van fer l'informe de la clínica on s'explica tot el procès que hem seguit: medicació, extracció, congelació, el meu hemiúter... el nostre historial de parella infértil que haurem d'ensenyar en cas necessari.
I ens va dir que tornéssim amb el crio.

No sé si a les altres clíniques també donen el passaport tan ràpid.

En qualsevol cas no em puc pas queixar del tracte rebut per part seva, sobretot ara que la cosa sembla que va bé!

dimecres, 11 de març del 2009

Més calmada

Sembla ser que vaig assimilant que estic embarassada.

Ja no estic nerviosa i em trobo més estable anímicament.
Cada tarda m'estiro al sofà i prenc el sol a la panxa, que per cert està una mica inflada, i m'acaricio. Tot sigui perquè s'hi quedi 9 mesos!
Esgotaré aquesta baixa i si puc allargaré fins després de Setmana Santa.
Llavors ja haurem conviscut 1 mes i pico i ell serà més pèsol que bombolla.
A veure què diuen demà passat!

divendres, 6 de març del 2009

Primer obstacle saltat

I resulta que ja tenim el primer obstacle saltat: estic prenyada.
Em vaig fer els anàlisis al matí i per la tarda, el meu home em passa a buscar directament de la feina per anar a buscar els resultats. Quedem que els obrirem junts, aparcats a la gasolinera de la pujada roja.
Recullo el sobre i l'espero a la porta de la farmàcia.
Triga una mica però venço la curiositat.
Ens parem i obrim el sobre. Ens esperaven un "Positiu" i jo més aviat un "Negatiu" ben gran, i en comptes d'això només hi ha uns números (675,6 mU/mL) i un barem on el número correspon a
"4 setmanes".
"He anat a la Universitat i no sóc capaç d'entendre això..."
Ens en tornem a la farmàcia i li pregunto directament a la noia "Estic prenyada o que?".
I em diu que sí!
Com no m'ho acabo de creure, vaig a cal ginecòleg a que algú amb autoritat em tregui de dubtes.

No hi és el Dr. Gar cía però m'atèn molt amablement el Dr. Carr eras i em diu "Felicitats, ets una embarassada normal i corrent! Falta passar encara una mica per descartar un ou buit o bé un abort però ja pots demanar hora per la primera visita del seguiment d'embaràs!".
M'ho vaig creient més però encara no ho he assimilat.

Sembla que la bombolleta va decidir quedar-se! Ara tinc un altre tipus de por, ara anem pel segon obstacle.
El dia 13 de març visita a Fe cun med, a veure que em diuen allà.
I el 23 visita al ginecòleg...estic al·lucinada i impacient!

dimecres, 4 de març del 2009

Qui espera, desespera

La tornada a la feina va ser efímera: al segon dia ja estava neguitosa, alterada, era una versió catalana de la "bruja piruja", fotent crits i fulls d'incidències a tort i a dret. De tanta tensió gairebé em poso a plorar a classe. En arribar al cotxe, allò ja van ser les cataràtes del Niàgara.
I es que en aquell moment em va arribar com una certesa que no estava embarassada, que tot allò eren els símptomes habituals pre-menstruòtics.

L'endemà dijous, i sense havar aclucat l'ull en tota la nit, vaig anar al CAP i la metgessa em va fer la baixa. "Surt i distreu-te". I des de llavors que estic de baixa.

Els dies no passen gaire ràpids però acaben passant, i ja resulta que demà mateix és el dia de la prova.
Espero el millor però em preparo pel pitjor.
Com un tantra, em repeteixo que tinc sort, que tinc salut, amor i els diners per tornar-ho a intentar. Que és una qüestió de temps i d'insistir-hi. Una carrera de llarga distància, com ja sabiem: unes oposicions a pares.