Pàgines

dimarts, 8 de desembre del 2009

Cap a casa

Vaig parir un dilluns i el divendres al matí ja em trobava millor i em van venir unes ganes boges de marxar cap a casa: home sweet home!

El nen, que va nèixer amb 2890g, va baixar fins a 2650g però com portava dos dies estable de pes, ens van donar el passaport. Però dilluns haviem de tornar per fer-li un seguiment i veure com evolucionava el pes.

No recordo gaire bé els dies següents. Sé que dissabte vaig fer anar a comprar un coixí de lactància al meu home i que ens va anar molt bé.
Sé que estava molt pendent d'alletar al nen i/o donar-li un suplement si veia que es quedava amb gana (però el cert és que s'adormia sempre).
Que patia a l'hora de desperta-lo per menjar i quan s'adormia als cins minuts de la primera teta, sobretot a la matinada quan primer m'havia de despertar jo abans.
Que encara estava nerviosa i insegura, aclaparada totalment per la nova situació...
I que no tenia ganes de veure o estar amb els parents que s'empenyaven en venir a casa!

En resum, estavem vivint en primera persona "el gran canvi" que ens havien explicat!

A la Clínica (2)

L'endemà al matí s'emporten el bebé a la "nursery" per banyar-lo, canviar-lo i revisar-lo. Com està al costadet de l'ahbitació ens hi anem a veure com li fan.

L'infermera detecta que és un "baix pes" per les setmanes de gestació: 2890g per 39.5 setmanes. La pediatre diu que està al P10 (percentil 10) cosa que m'alarma una mica perquè matemàticament vol dir que el seu pes està en el 10% més baix de pesos de nadons. A partir de llavors el controlaran tres cops al dia (constants vitals i nivell de sucre).

El nen es passa el dia dormint i no té gens de ganes de xuclar calostre.
Les infermeres em diuen que és un gandulet, que jo de mugrons i areola ho tinc molt bé.
Em diuen que m'estimuli amb un tirallets per no tenir problemes amb la "pujada de la llet" i així ho faig. Em venen les primeres sensacions de "vaca lechera".

Com detecten que està baix de sucre, em recepten un biberó de suplement. Començo a preocupar-me per si no podré donar-li el pit, per si s'acostumarà a la tetina que raja més.
A més, estic neguitosa per la horrible sensació d'infecció d'orina que em molesta moltíssim més que la tibantor dels punts. El meu periné està en hores baixes i tinc problemes amb tots els orificis de la zona. Passo una nit en blanc a la tassa del water, sense descansar, incómoda al llit, plorant a estones...
Fins que decideixo que he de tornar a respirar!

A la Clínica

Després de cosir-me (i fer-me un brodat, segons fonts consultades) amb el nen a sobre, pugem cap a l'habitació, molt cofois!

És tan petit...! I té uns ullassos ben oberts. No em canso de fer-li petons.
De seguida li ofereixo el pit i li surt l'instint, busca i intenta xuclar el mugró. La cosa pinta bé per la lactància materna però n'haurem d'aprendre els dos!

Arriba ma mare i ma germana, que ha vingut expressament de Lleida per conèixer el seu nebot.
Més tard arriba tota la tropa de Bcn. Tothom diu que és molt guapo i els donem la raó.

El bebé passa la nit dormint plàcidament mentre sentim la nostra veïneta plorar com una desesperada. Jo no dormo gaire, l'adrenalina i els nervis em fan estar pendent del peque.

dimarts, 1 de desembre del 2009

El dia D (part 2)

I resulta que quan estem esperant un ascensor per baixar al quiròfan ... s'espatllen tots i em fan esperar una estoneta al passadís! Entre contracció i contracció jo pensava en la pinta que devia fer dalt de la camilla (per sort em van posar un llençolet per tapar-me les vergonyes, sinó em moro!!!)

Baixem al quiròfan, em col·loquen a la camilla d'operar i visc un moment de crisi. Per una banda la llevadora em canvia la via que se m'havia omplert de sang. Per l'altra l'anestesista es queixa que estic fatal per posar-me l'epidural. Per l'altra, una infermera m'intenta moure per seure millor. Entremig les contraccions dels nassos. L'anestesista es torna a queixar i jo crido " Però expliqueu-me que he de fer, cony!". Arriba el metge, el tranquilitza i m'abraça dient-me que estigui ben quieta que ara em punxen (i fins i tot em fa un petonet al cap).
Un parell de contraccions i l'epidural fa el seu efecte. El nen segueix fent el tontet però veuen que si m'estiro del cantó dret la cosa s'estabilitza. El metge diu que cal prendre-s'ho amb calma i s'estàn amb el meu home 1 hora asseguts parlant de cultura clàssica, història...tan ricamente!

Jo vaig respirant cada cop que sento la pressió de la contracció i el nen va fent. Quan estic a 7 cms el doctor em fa un tacte i ja veiem que tothom es prepara pel gran moment.
Arriba un infermer-doctor alt com un St Pau que resulta que m'apretarà la panxa des de dalt d'un tamboret.

Em diuen que agafi aire i apreti tot el que pugui. En aquest moment se m'oblida de com respirar o agafar aire i faig el que puc (el meu home diu que em poso bastant vermella).
Fem tres apretades bastant seguides i em donen temps per descansar. "Vinga, una més i ja sortirà". Em meravello de que sigui tant ràpid, agafo aire i sento com si surtís un tap de xampany. El meu home al·lucina: ja tenim aquí el nostre nen!

Ploro i ric i ja me'l posen a sobre i ens mirem i buf quina emoció tot plegat!