Show a la fruiteria

Ahir vaig anar a comprar una mica.
A la carnisseria, bistecs de vedella i hamburgueses vàries.
A la fruiteria, volia quedar-me pebrots, albergínies, carbassons i cireres.
Però de mentres feia cua, vaig començar a trobar-me malament.
"Merda! T'està baixant la pressió!"
Hi havia una cadira buida (la destinada per iaies cansades) i m'hi vaig asseure, intentant respirar profundament i capejar la situació.
Però no, jo notava que allò anava a més i que millor que m'estirés a terra.
Per no espantar a la gent, vaig aixecar el braç per avisar a les dependentes: "Que me voy a tumbar en el suelo!"
I llavors tothom va socorre'm.
Una dona em va agafar dels braços, una altra m'aguantava el cap, em van estirar a terra, amb les cames dalt la cadira.
Algú em va recollir la faldilla, em van posar alguna cosa sota el cap, em feien aire amb un paper...
I jo estirada entre el congelador del bacallà i el prestatge dels fruits secs!

"Nena, que estàs embarazada?"
"Sí!"

Quin xou!

Eco a l'hospital

Com a conseqüència del susto, em van donar hora per una eco amb un aparell de més resolució a l'hospital de St Joan.

Em vaig deixar la carpeta molt ben preparada amb tots els papers de l'embaràs a l'entrada de casa: quina vessada! Ja faig com la meva iaia!

A l'hospital em vaig disculpar pel despiste i bé, potser per això el metge va estar mitja hora mirant i remirant-m'ho tot, tot apretant-me la panxa amunt i avall.

No va veure el motiu de la pèrdua. Placenta i demés estaven normals. Em va dir que fes vida normal.
Després va anar mesurant al fetus: que si el diàmetre del cap, que si el perímetre, que si el fémur (16mm!), que si no-se-quina artèria... Tot normal. I aquest cop, el cor li anava a 154 batecs per minut.

Ens va donar un munt de fotos. Segueix fent cara d'Alien o de "Terminator", com va dir el metge, També va dir "Ahora és puro hueso. Luego ya se llenarà de carnecita." Es nota que hi ha més resolució perquè se li veuen clarament els ossos de la cara: nas, celles, morritus... En la foto surt saludant i tot.
Va estar bé anar-hi tot i que el meu ginecòleg ens diguès que no era necessari. Així un altre doctor ha vist al peque i li ha donat el "visto bueno".
I de pas tenim més fotos per la col·lecció!

70% nen, 30% nena

L'endemà del susto vaig trucar al meu ginecòleg i em va dir que passés avui dilluns per fer-hi una ullada.

I allà l'hem vist, el nostre cigronet de 7 cm (ara seria més com un kiwi), bategant tant panxo. Aquest cop li hem vist les plantes dels peus i el cordó umbilical.

El Dr. ens ha tranquil·litzat i ha vist que se m'havia desenganxat un tros de placenta que ara tornava a estar bé i que encara quedaven una mica de restes per baixar. Que no patís que tot seguia bé. Que seguís amb la progesterona fins a les 14 setmanes i 6 dies. Que sobretot no tinguéssim relacions i que portés una vida de marquesa.

Que en un 70% podia afirmar que seria un nen!

De tornada a casa el meu home ha dit: "No les teniem totes el penúltim cop que passavem per aquí...". I hem decidit tancar aquell episodi amb clau a l'armari dels records per oblidar.

Susto

La matinada de divendres passat vem tenir un susto bastant gran que per sort sembla que no serà res.
Em vaig llevar de matinada per anar al lavabo i em vaig despertar de cop en veure que estava sagnant.

Com un coet ens vem vestir i vaig trucar al CAP i em van dir a quin hospital havia d'anar.
De camí jo anava pensant "Que sigui un susto, que sigui un susto, que sigui un susto....".
A Urgències em van fer anar cap a Ginecologia i al cap de 10 minuts em van atendre.
Jo no havia fet cap esforç, no haviem tingut relacions, no em feia mal la panxa...Quan amb la eco la Dra Arantxa va dir "El fetus està bé, mira'l com es posa les mans al cap!" gairebé no vaig tenir esma de mirar i vaig plorar una miqueta.

La Dra va estar una estona mirant i remirant per allà dins i deia que tot era normal, però no es va creure massa això del meu "hemiúter". Em va preguntar pel meu ginecòleg, per la clínica de Gra no llers, pel Dr Sau ra, molt amablement, no semblava que fossin les 6 del matí.
Com li semblava que el meu úter era prim, ens va fer un volant per una eco amb l'aparell d'alta resolució que tenen a l'hospital (i que ja conec)
Ens va despedir dient que no patís que ja no sagnava però que seguiria tenint una mica de pèrdues marronoses en els propers dies. I que fes repòs absolut almeys durant una setmana.

Una hora després, amb un estat d'ànim força més optimista, tornavem cap a casa.
Vem esmorzar i vem tornar al llit. Aquell cap de setmana no aniriem a la platja tal com haviem planejat...

Cribatge

Ahir vem anar a buscar els resultats dels anàlisis.

Els vem obrir i tot semblava correcte excepte tres estrelletes als hematíes, l'hemoglobina i l'hematocrit (però per molt poc els valors no estaven dins del barem normal).

Vem passar per la consulta del metge perquè ens ho confirmés i li va donar el vist-i-plau.
Com no tinc anticossos per la Toxoplasmosis, m'ha recomanat que cuini bé la carn de porc abans de menjar-la i que els embotits, els congeli abans. Però que seria molt estrany que agafés ara la malaltia (que seria una mala sort increible!).

Pel que fa al cribatge, ens posa que el risc per Down és 1/4930 i per Edwards, 1/100000.
El Dr ens va dir que era decisió nostra però que, considerant la meva edat, l'ecografia que ens acabava de fer i els resultats dels anàlisis doncs que no era necessari per la prova d'amniocentesi. A nosaltres, més que la punxada o els diners que costaria, el que ens va fer por va ser el risc d'avortament d'un 0,1% com a conseqüencia de la prova. 1 nen de cada 100. Per pensar-s'ho.

Sense l'amnio no estarem al 100% segurs, potser ens quedem al 85%, però si tot va bé, confio en que n'hi hagi prou...

Segona visita

Finalment, vem tornar a la consulta per fer el segon control.

Com havien canviat les coses allà dins! El cigronet ja tenia forma de personeta, amb cap, cos, bracets, manetes, cames, peus... i el cor bombejant a tota pastilla dins seu.
El què ens va acabar de fer caure la baba: va saludar amb la mà!!!
"Acaba de moure's?"- vem preguntar a coro, al·lucinats.
"Sí, i el veig molt bé i molt maco"-va respondre el Dr.

Si t'hi fixaves també veies els ullets i els "morritus".
"Apa! Si sembla un àlien!"-em va sortir.
"Pobret, no li diguis això!" -va contestar el meu home.
"Sí sí, com un àlien" -em va donar la raó el metge.

En resum, la visita va ser a les 11 setmanes i 3 dies.
El cigronet mesurava 44 mm (i devia pesar un 5 grams).
El cor li anava a 183 pulsacions per minut.
El plec nucal era de 0,8 mm (correcte).
I jo no m'havia engreixat practicament res (52,5 Kg) tot i que el meu home no fa més que repetir que menjo molt.

Vem sortir de la consulta amb la petició dels anàlisis del 1er trimestre sota el braç i un somriure ample d'orella a orella...