Pàgines

dijous, 26 de setembre del 2013

Accelerat

Després de dues setmanes d'escola hem notat que el peque se'ns està accelerant!

És com si hagués posat una marxa més: corre, salta, crida, va amunt i avall...Té unes ganes de jugar!!! És incansable.
Ho vaig comentar amb les mares de l'escola i també ho diuen dels seus fills: deu ser normal.

 Al final el vem apuntar a fer gimnàsia dos cops per setmana -jo dubtava- i aquests dies, enlloc de caure rodó al llit o anar-hi més aviat,  el tio es desvetlla i no té gens de pressa per anar a dormir.
Deu ser l'adrenalina? Les endomorfines?

Està molt divertit, per menjar-se'l a petons...si pots atrapar-lo! (que sí que pots)


dijous, 12 de setembre del 2013

A la recerca de mores

Sense tenir-ho planejat, aquest setembre hem agafat móres. Potser és que n'hi han moltes perquè ha plogut bastant? Excursioneta que fem, bosseta que omplim.

Al peque li agraden molt i després d'atipar-se'n, les recull amb molt de compte per les punxes!
S'han de collir les negres!

I finalment, al segon intent vaig poder fer melmelada! Però per por a que se'm cremés vaig treure-la del foc abans que s'espessis i m'ha quedat molt líquida (però boníssima!).
A veure si fem més excursions i n'agafem més.


Molt bonic aquest tros de la Sèquia!

dilluns, 9 de setembre del 2013

Tovallons i bossa de berenar

El meu nebodet comença P3 aquest any.
Em feia gràcia cosir-li alguna cosa i li he fet uns tovallons i una bossa pel berenar.
Tot és millorable però no està malament!
La roba dels tovallons ja se m'ha acabat però els quadres vichy vermells han resultat ser molt combinables, segur que en torno a comprar!
La roba de la bossa és de l'Ikea i encara en tinc un munt. Quan la vaig comprar em va semblar que la utilitzaria molt i resulta que no gaire...Potser és que no ha arribat el seu moment!
(Incís: he seguit les explicacions de la Dawn de Mi rincón de mariposas).

Espero que li agradi i que li faci servei.

dissabte, 7 de setembre del 2013

Reunió de P4

Vem anar a la reunió de P4 l'altra tarda.
Les classes ja estaven guarnides amb els noms dels nostres nens i les fotos de l'any passat. Feien molt de goig!
Enguany van acompanyar les explicacions sobre el curs amb una presentació i es va fer més distret. Les mestres també anaven més depressa, no s'encantaven perquè no hi havien preguntes.

Però no vem poder veure la cara de la seva tutora: serà una interina que nomenaran el dia 9 i que aterrarà el mateix dia 12 per l'escola. El primer dia ja ens van dir que estarien amb la mestra d'anglès, que ja els coneix de l'any passat i que els va tenir de tutora tot el primer trimestre.

Com a mare vaig pensar "Ostres quina mala sort! Sempre els hi toca canviar!" (Incís: els de l'altra classe segueixen amb la mateixa tutora, una noia molt competent).
Com a docent vaig pensar després: "Doncs la/el que vingui, ben bó/na serà". Quin remei!

La majoria de les mestres de l'escola viuen al poble i ja les coneixes una mica. Vulguis o no, tens les teves preferències!
El què tindrà de bó aquesta mestra és que serà sorpresa.
Però ja ho diuen a la Bíblia:"Por sus actos los reconocereis!"

Espero i desitjo que tots plegats tinguem un bon curs escolar 2013-14!!!!


dimarts, 3 de setembre del 2013

La mare més poruga del món

Com el peque és un nen prudent fins fa poc jo com a mare no havia patit gaire per la seva integritat física.
 De petit,  era quietet,  no s'enfilava gaire a cadires, taules, llits, escales com per exemple el meu nebot.
Ara de més grandet, que s'enfila per algun dels aparells de la plaça? Doncs el miro però el deixo fer perquè sé que fa el que se sent capaç de fer.

No ho dic en veu alta però és un nen que cau molt poc, va amb molta cura. Aquest estiu s'ha pelat poc els genolls, no s'ha fet tonyos impressionants (però sí que es fa blaus i els mosquits sí que l'han "acribillat"...).

Doncs l'altre dia vem anar a la resclosa. Tota la meva vida que hi he anat. L'excursió típica de la meva infància era agafar la bici, anar a l'hort del meu avi i arribar-me a la resclosa.
M'encantava veure si baixava més o menys aigua, saltar per allà entre les roques planes, esquivar l'aigua del riu i arribar al lloc sec més lunyà possible. També el seu soroll constant, eixordidor.

Amb el peque vem començar a llançar pedres a l'aigua. Les anava a buscar a l'entrada de la resclosa tot saltant, content. I jo em posava malalta en veure'l corrent per allà, a un metre del terraplen!!! A cada viatge, jo més blanca, més neguitosa. I el meu home tan tranquil buscant crancs!

No ho podia evitar! Mira que sé que el nen és prudent i que ell solet ha d'aprendre a mesurar els perills! Però jo no podia deixar de pensar que si posava el peu malament o ensopegava podia caure daltabaix i fer-se mal....
"Marxem si us plau, o marxo jo per no veure el peque"-vaig suplicar al meu home.
No sé si m'estaré convertint en la mare més poruga del món...

diumenge, 1 de setembre del 2013

Excursió exitosa i melmelada frustrada


L'altre dia vem agafar els trastets per berenar al peu d'una torre de vigilància que veiem a l'horitzó des de la terrassa de casa.
Vam ensopegar una tarda idílica amb núvols i sol, sense vent -tot i estar a 400 i pico metres.
La vista era fantàstica i la quietud del paisatge se t'encomanava.

El peque s'ho va passar pipa investigant per allà, saltant com una cabra per les pedres, escalant.
Jo vaig intentar no preocupar-me gaire perquè realment no hi havia cap penya-segat o terraplen perillós (Incís: he d'escriure un post sobre com de poruga m'estic tornant...jo abans no era així!).

Arribant a la torre.


I baixant cap al cotxe vem trobar les móres.
Al peque li xiflen. No sé d'on ha tret aquesta vena però els fruits del bosc li encanten. Quan veiem gerds a la fruiteria també me'ls demana sempre!

Així que després d'atipar-se'n, vem aconseguir recollir mig quilet de móres per fer-ne melmelada.
Vaig mirar la recepta per internet, vaig calcular les proporcions. Les vem rentar i posar a la nevera amb sucre i suc de llimona. L'endemà, vaig posar-les al foc i quina bona pinta que feia!! Ja m'imaginava el pastís de formatge i la melmelada per sobre...
Però també estava fent el sopar i en un tres i no res, el sucre se'm va cremar i la melmelada es va convertir el una massa negra, pringosa plena de móres caramelitzades. Quina ràbia!!!


Les móres caramelitzades i cremades.

En aquest cas no vaig tenir la sort del principiant.
Pel proper cop, no treuré l'ull de sobre a la cassola en tota l'estona...(gràcies a l'acció del vinagre no he de llençar-la!)