La mare més poruga del món

Com el peque és un nen prudent fins fa poc jo com a mare no havia patit gaire per la seva integritat física.
 De petit,  era quietet,  no s'enfilava gaire a cadires, taules, llits, escales com per exemple el meu nebot.
Ara de més grandet, que s'enfila per algun dels aparells de la plaça? Doncs el miro però el deixo fer perquè sé que fa el que se sent capaç de fer.

No ho dic en veu alta però és un nen que cau molt poc, va amb molta cura. Aquest estiu s'ha pelat poc els genolls, no s'ha fet tonyos impressionants (però sí que es fa blaus i els mosquits sí que l'han "acribillat"...).

Doncs l'altre dia vem anar a la resclosa. Tota la meva vida que hi he anat. L'excursió típica de la meva infància era agafar la bici, anar a l'hort del meu avi i arribar-me a la resclosa.
M'encantava veure si baixava més o menys aigua, saltar per allà entre les roques planes, esquivar l'aigua del riu i arribar al lloc sec més lunyà possible. També el seu soroll constant, eixordidor.

Amb el peque vem començar a llançar pedres a l'aigua. Les anava a buscar a l'entrada de la resclosa tot saltant, content. I jo em posava malalta en veure'l corrent per allà, a un metre del terraplen!!! A cada viatge, jo més blanca, més neguitosa. I el meu home tan tranquil buscant crancs!

No ho podia evitar! Mira que sé que el nen és prudent i que ell solet ha d'aprendre a mesurar els perills! Però jo no podia deixar de pensar que si posava el peu malament o ensopegava podia caure daltabaix i fer-se mal....
"Marxem si us plau, o marxo jo per no veure el peque"-vaig suplicar al meu home.
No sé si m'estaré convertint en la mare més poruga del món...