Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aprendre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aprendre. Mostrar tots els missatges

dissabte, 21 de juny del 2014

Adeu a P4

Aquest curs ha estat genial.
La mestra Laura ha resultat ser una canya i tots els nens de la classe l'adoren.
Els fa sentir especials...tan de bó continuï el proper curs!



Ens quedaran per sempre les expressions "Zero patatero", "Què estàs a la parra?" i "Xipi-xipi" (quan no està bé ni malament).
Han après un munt de coses (des de les "3 erres" fins a la Prehistòria!) i s'ho han passat superbé a classe. Fins i tot han après a fer les polseres aquestes de gomes!
I han començat a llegir. El peque segueix tenint problemes però ja se'n surt una mica més.


Com que l'escola no vol que els pares facin regals als mestres, hem gravat a tots els nens de la classe dient-li un missatge i un pare n'ha fet un vídeo. Va quedar molt xulo! De poc plorem tots el dia que li donem!


L'any passat a P3, el peque era encara petit.
Aquest any he notat com s'ha fet gran. Ja és més autònom i té més picardia.


Adéu P4, ens ho hem passat molt bé!

També van celebrar el dia de la pau!

dijous, 1 de maig del 2014

Passen coses

Primer, farà un mes i mig, al meu pare li van trasplantar un ronyó. Feia 2 anys i mig que estava a diàlisi. Li van fer al Clínic i ha anat molt bé. Com que ma mare va estar amb ell, les rutines del peque es van veure afectades i es va haver de quedar al menjador. Des de llavors, un dia a la setmana s'hi ha de quedar -continuen les visites setmanals a Barcelona-  i sembla que li agrada:  hi ha d'altres nens de la seva classe i m'explica que posen molt menjar i que van a jugar al pati...

Coincidint amb tot l'enrenou, la mestra em va dir que trobaven al peque molt callat, xafat a estones.
I va pensar que potser era perquè a classe començaven a llegir i escriure, a ell li costava molt relacionar el so de la paraula amb la lletra i es bloquejava. Enlloc d'anar-li a demanar a la mestra el dubte, es quedava assegut al seu lloc sense saber que fer.

Li vaig explicar que també podia ser pel canvi de rutines, perquè havia passat dies sense la meva mare -cangur oficial-, també havia començat a quedar-se al menjador...
La Mestra em va recomanar que practiquéssim una miqueta durant les vacances i així ho vam fer, però només un miqueta i quan venia bé. A casa no el volem pressionar. Crec que cada nen va al seu ritme, i ell és dels petits de la classe. El què em preocupa és que ho visqui malament, que pateixi.

Durant les vacances vam explorar el Delta. Ja hi havíem estat però aquest cop hem vist més.
Ens ho vam passar molt bé anant en vaixell, bicicarro, a les platges interminables, menjant arrossos, musclos, fideuàs...Després vam passar uns dies riu amunt, a la casa familiar dels parents, per veure'ls i descansar.
observant ocells

Passejant pel Trabucador

rodejant l'Encanyissada

Aclarint nectariners.

Però diumenge de Pasqua, la meva iaia materna va caure, va trencar-se la pelvis i tot va tornar a canviar.  He intentat rellevar moltes estones a ma mare per cuidar-la ja que l'hospital és tan pesat, tan avorrit, tan depriment...Per sort ja està millor i la iaia s'espavila bastant sola. Però els 84 anys no els hi treu ningú.

La darrera cosa és que porto una setmana amb un mal d'esquena inusual i força molest. Em va aparèixer l'endemà d'una classe de ioga, vaig pensar que eren agulletes però encara no m'ha marxat. La pega és que em desperto al llit rabiosa de dolor i no sé com posar-me. Em vaig prenent ibuprofenos i se'm calma el dolor. Demà trucaré a tots els fisios del meu poble, a veure qui em dóna hora abans i m'arregla.
I aquest és un breu resum d'aquest mes i pico sense postejar. Perquè mira que han passat coses...

dimarts, 3 de setembre del 2013

La mare més poruga del món

Com el peque és un nen prudent fins fa poc jo com a mare no havia patit gaire per la seva integritat física.
 De petit,  era quietet,  no s'enfilava gaire a cadires, taules, llits, escales com per exemple el meu nebot.
Ara de més grandet, que s'enfila per algun dels aparells de la plaça? Doncs el miro però el deixo fer perquè sé que fa el que se sent capaç de fer.

No ho dic en veu alta però és un nen que cau molt poc, va amb molta cura. Aquest estiu s'ha pelat poc els genolls, no s'ha fet tonyos impressionants (però sí que es fa blaus i els mosquits sí que l'han "acribillat"...).

Doncs l'altre dia vem anar a la resclosa. Tota la meva vida que hi he anat. L'excursió típica de la meva infància era agafar la bici, anar a l'hort del meu avi i arribar-me a la resclosa.
M'encantava veure si baixava més o menys aigua, saltar per allà entre les roques planes, esquivar l'aigua del riu i arribar al lloc sec més lunyà possible. També el seu soroll constant, eixordidor.

Amb el peque vem començar a llançar pedres a l'aigua. Les anava a buscar a l'entrada de la resclosa tot saltant, content. I jo em posava malalta en veure'l corrent per allà, a un metre del terraplen!!! A cada viatge, jo més blanca, més neguitosa. I el meu home tan tranquil buscant crancs!

No ho podia evitar! Mira que sé que el nen és prudent i que ell solet ha d'aprendre a mesurar els perills! Però jo no podia deixar de pensar que si posava el peu malament o ensopegava podia caure daltabaix i fer-se mal....
"Marxem si us plau, o marxo jo per no veure el peque"-vaig suplicar al meu home.
No sé si m'estaré convertint en la mare més poruga del món...