L'altre dia el peque va fer aquestes figuretes amb L.E.G.O: la nostra petita família.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joguines. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joguines. Mostrar tots els missatges
diumenge, 15 de juny del 2014
diumenge, 19 de gener del 2014
Les paraulotes
Tot i que el meu sogro és mestre jubilat, la seva manera de parlar inclou un munt de paraulotes (no és maleducat o groller, no et fa sentir incómode com amb altra gent però les "deixa anar").
Des de que va nèixer el peque que sovint, quan estem en família faig de cesuradora: Quan diu una paraulota faig "piiiiiip" més que res perquè s'adoni. Ell ho reconeix i llavors es censura ell mateix mentre parla.
Ahir van venir a casa a la tarda a veure el nen. I van estar jugant al "Hop hop hop" (de la marca Djeco, joc colaboratiu molt xulo). L'objectiu del joc és fer arribar a l'estable, entre tots els jugadors, la pastora, les seves ovelles i el gos abans que el vent destrueixi el pont. Es tira un dau que et diu quina jugada has de fer: que si avançar de la muntanya al camí, que si del camí al pont, que si dues peces on tu vulguis...Però si et surt el vent has de treure un dels suports del pont (en té 8). La gràcia - no ens enganyem- és que puguis salvar les ovelles amb el pont a punt de caure!!!
Doncs bé, estaven jugant el peque, els sogres i el meu home. I amb poques tirades van haver de treure molts suports del pont. El meu sogre (i també el meu home) s'exclamaven dient "Ostiii! Quina mala sort". Ho devien dirr un parell de cops seguits.
Quan va tornar a sortir vent, el peque va i diu abans que ningú "Òstia....Puta". Ens vem mirar tots amb les celles aixecades. Quan va tornar a sortir vent ho va repetir i no em vaigpoder estar de dir-li que no feia gràcia i que no ho digués.
A veure si serveix al menu sogre a parlar sense paraulotes. Nosaltres a casa no en diem a no ser d'exclamacions puntuals quan passa alguna cosa. I el peque no en diu -almenys davant de nosaltres. Però aquestes coses se senten i s'aprenen ràpid.
Des de que va nèixer el peque que sovint, quan estem en família faig de cesuradora: Quan diu una paraulota faig "piiiiiip" més que res perquè s'adoni. Ell ho reconeix i llavors es censura ell mateix mentre parla.
Ahir van venir a casa a la tarda a veure el nen. I van estar jugant al "Hop hop hop" (de la marca Djeco, joc colaboratiu molt xulo). L'objectiu del joc és fer arribar a l'estable, entre tots els jugadors, la pastora, les seves ovelles i el gos abans que el vent destrueixi el pont. Es tira un dau que et diu quina jugada has de fer: que si avançar de la muntanya al camí, que si del camí al pont, que si dues peces on tu vulguis...Però si et surt el vent has de treure un dels suports del pont (en té 8). La gràcia - no ens enganyem- és que puguis salvar les ovelles amb el pont a punt de caure!!!
Doncs bé, estaven jugant el peque, els sogres i el meu home. I amb poques tirades van haver de treure molts suports del pont. El meu sogre (i també el meu home) s'exclamaven dient "Ostiii! Quina mala sort". Ho devien dirr un parell de cops seguits.
Quan va tornar a sortir vent, el peque va i diu abans que ningú "Òstia....Puta". Ens vem mirar tots amb les celles aixecades. Quan va tornar a sortir vent ho va repetir i no em vaigpoder estar de dir-li que no feia gràcia i que no ho digués.
A veure si serveix al menu sogre a parlar sense paraulotes. Nosaltres a casa no en diem a no ser d'exclamacions puntuals quan passa alguna cosa. I el peque no en diu -almenys davant de nosaltres. Però aquestes coses se senten i s'aprenen ràpid.
Etiquetes de comentaris:
educar,
joguines,
paraulotes,
sogres
dilluns, 26 d’agost del 2013
Un abans i un després
"Jo puc dormir amb el Guardiola i puc dormir sense el Guardiola" - va dir el peque.
I en aquell moment em vaig adonar que de peque ja no ho era tant i que aquella frase marcava un abans i un després.
Me n'orgulleixo de la seva valentia i em fa adonar de la personeta en què s'està convertint.
Aclariments:
I en aquell moment em vaig adonar que de peque ja no ho era tant i que aquella frase marcava un abans i un després.
Me n'orgulleixo de la seva valentia i em fa adonar de la personeta en què s'està convertint.
Aclariments:
- El Guardiola és el seu osset de dormir. Abans era insubstituible però es veu que ara ja no.
- La frase va ser dita a casa dels meus pares, quan ven anar a sopar i el peque va decidir que volia quedar-se a dormir sense haver portat res.
- I el cert és que estic una mica sensible per temes hormonals (i per temes laborals, que d'aquí a una setmana sant-tornem-hi al cole....).
dilluns, 4 de març del 2013
L'amic Guardiola
Quan vem provar el mètode E.s.t.i.v.i.l.l amb el nen, vem triar com company de llit un osset tou i molt senzillet, de color blanc que ens havien regalat amb un lot de porductes Sua vi nex.
En aquell moment no ens vem adonar de la importàcia que tenia aquesta tria!
Al llibre, el batejaven amb el nom de Pep i al meu home se li va acudir de dir-li Guardiola.
A partir de llavors, l'osset es va convertir en la joguina especial del meu fill i encara dura.
Dorm amb ell i quan es lleva, l'agafa per esmorzar.
Si a la nit em crida per venir al nostre llit, no se'l descuida pas.
Quan era més petit, l'encabia a tot arreu i de vegades haviem tingut problemes per localitzar-lo!
Ara ja no hi juga tant però de vegades està mirant la tele i veus que s'aixeca per anar-lo a buscar al seu cuarto i portar-lo al sofà amb ell.
Pel seu aniversari el vem portar a l'escola per parlar d'ell com un objecte valuós.
I viatja amb nosaltres si dormim fora de casa!
Mira què no és pas gaire maco. No té ni boca i això ha provocat moltes preguntes al meu fill. "Per on menja, mama?","Per on parla?" , "No té dits!".
I que sigui blanc no sé si és bó o dolent perquè s'embruta molt ràpid i va sovint de cap a la rentadora.
Bé aquí s'acaba el post d'homenatge a l'amic Guardiola.
Sens dubte, un osset feliç.
En aquell moment no ens vem adonar de la importàcia que tenia aquesta tria!
Al llibre, el batejaven amb el nom de Pep i al meu home se li va acudir de dir-li Guardiola.
A partir de llavors, l'osset es va convertir en la joguina especial del meu fill i encara dura.
Dorm amb ell i quan es lleva, l'agafa per esmorzar.
Si a la nit em crida per venir al nostre llit, no se'l descuida pas.
Quan era més petit, l'encabia a tot arreu i de vegades haviem tingut problemes per localitzar-lo!
Ara ja no hi juga tant però de vegades està mirant la tele i veus que s'aixeca per anar-lo a buscar al seu cuarto i portar-lo al sofà amb ell.
Pel seu aniversari el vem portar a l'escola per parlar d'ell com un objecte valuós.
I viatja amb nosaltres si dormim fora de casa!
Mira què no és pas gaire maco. No té ni boca i això ha provocat moltes preguntes al meu fill. "Per on menja, mama?","Per on parla?" , "No té dits!".
I que sigui blanc no sé si és bó o dolent perquè s'embruta molt ràpid i va sovint de cap a la rentadora.
Bé aquí s'acaba el post d'homenatge a l'amic Guardiola.
Sens dubte, un osset feliç.
dijous, 7 de febrer del 2013
Pissarra magnètica
El peque em va sorprendre l'altre dia reproduint una imatge a la pissarra magnètica.
És el primer cop que per iniciativa pròpia tria una targeta i la fa.
Abans li havies d'anar fent que s'hi fixés o bé jugava amb les peces posant-les com ell volia (cosa que va fer una estona després) i després interpreta el dibuix que ha fet "mira mama, un elefant" per exemple.
Cada cop m'agrada més aquesta joguina!
És el primer cop que per iniciativa pròpia tria una targeta i la fa.
Abans li havies d'anar fent que s'hi fixés o bé jugava amb les peces posant-les com ell volia (cosa que va fer una estona després) i després interpreta el dibuix que ha fet "mira mama, un elefant" per exemple.
Cada cop m'agrada més aquesta joguina!
dilluns, 31 de desembre del 2012
Planeta L.E.G.O
El dia que el van operar de fimosi, la meva mare li va portar aquest L.e.g.o (mercat) a l'hospital i de seguida vem veure que havia triumfat.
Va estar-se molta estona muntant i desmuntant-ho tot, provant, encaixant, fent enfilar el gat i els ninotets a tot arreu...Un èxit!
Pel seu cumple, li van regalar un bagul amb peces i es va entusiasmar amb la finestra: podia fer cases pels ninotets!!
El tió li va cagar aquest dels números (se'm veu el "plumero"?) i pels Reis, m'han dit que la granja.
No sé si en quedarà saturat però em fa l'efecte que seguirà tornant del col·le i se n'anirà corrents a la seva estoreta per construir les seves cases (ara me n'adono que no n'he fet fotos....)
I sinó, tant el seu pare com jo ja hi jugarem perquè ens encanten (mireu quins avions que fan!)
Feliç 2013!!
Etiquetes de comentaris:
construcció,
joguines,
jugar,
lego
Subscriure's a:
Missatges (Atom)