Pàgines

dilluns, 30 d’agost de 2010

I kea y los ñiños

Sóc una fan d' I kea, ho confesso.

Al començament de sortir amb el meu home hi anàvem tot sovint: tot està tan ben posadet, tot sembla tan acollidor... Jo que sóc molt casolana, somniava amb la casa dels meus somnis i allà la tenia feta realitat, a punt per entrar-hi a viure.

Després va arribar la vida en parella i vem seguir anant-hi per agafar idees i comprar cosetes: algunes molt útils, d'altres no tant. De mobles pocs, unes llibreries i cadires plegables (tenint parents fusters, els hem donat negoci a ells).

I ara amb el peque, la secció I kea i los ñiños és una mina! Des de que va nèixer hi he anat 4 cops, 2 amb peque i 2 sense (per desconnectar).
Recomano aquest llibre, i aquest joc de vasets: li encanten i s'hi passa moltes estones.
I avui li he comprat aquest joc d'anelles, a veure què tal li va.

Ara deixaré passar un temps, que ja ho tinc molt vist!

divendres, 27 d’agost de 2010

El nyanyo

Les exploracions del peque augmenten exponencialment i l'altre dia va passar l'inevitable: es va fer un nyanyo!

Mira que estava jo al seu costat, a punt d'acostar-li una cadira de la terrassa perquè s'hi pogués agafar i aixecar-se...
Però no hi vaig ser a temps, em despisto i en un segon cau en picat, rígid, el cap per davant i sona un "cloc" com de buit.
Gairebé em poso jo també a plorar del greu que em va saber.
El pobre va bramar espantat una miqueta però es va calmar prou ràpid (el cop encara ens resonava a nosaltres...)
Com li va quedar morat i no sabiem si li sortiria burnia, vem vestir-nos ràpidament i cap a la farmàcia falta gent (som pares novatos i era el primer chichón fort!).

Ens van donar Arni dol i molt bé: dos dies després només li queda una taqueta fosca de res.
Aquest va ser el primer nyanyo dels mil que se'n farà en els propers temps...Pel proper, almenys els seus pares ja estarem preparats!

dijous, 26 d’agost de 2010

La rentrée

Diumenge passat vem llegir el titular d'aquest article i no vaig ser conscient de que jo gairebé he gaudit d'una maternitat noruega!!

Tot i ser un nen "programat", no vem ser conscients de la carambola que representava parir al novembre: teníem massa por que no prosperés com per fer números.

Però vem triomfar i m'he passat gairebé 10 mesos amb el peque!
Primer baixa per maternitat. Després la compactació del terç que "regalen" als funcionaris durant el primer any. I tot seguit...vacances d'estiu!

Tot i que de vegades em donava la impressió d'haver deixat de tenir una vida pròpia, vist amb perspectiva ha estat genial tenir tant de temps per dedicar-li al peque. L'he pogut cuidar tan bé! L'he disfrutat tant!! I es veu tan feliç...!

Però ara només em queden 5 dies de vacances...La tornada serà durilla!

La tieta

La meva regla ha estat sempre tan impuntual com jo. Bé, potser una mica més!

I la meva síndrome pre-menstrual us asseguro que sí que existeix i literalment estic que mossego durant uns dies.
Per això, d'una banda, no la trobava gens a faltar. Però per l'altra, tenia ganes de tornar a ser jo, no sé si m'enteneu...

Aquí poso una petita crònica de la meva tia maria per recordar-ho en futures ocasions:
  • Pareixo el 9 de novembre i tinc loquis lleus un parell de setmanes, si arriba.
  • Petita pèrdua el 27 de desembre (la quarentena!?Va coincidir amb el ginecòleg!).
  • Finalment, 16 de juliol(aniversari del cunyat) arriba amb abundant i esplendorosa.
  • I al cap de 37 (!) dies, ja la tornem a tenir aquí, també a l'estil Fontana di Trevi.
Ja ho havien comentat d'altres mares d'En are que la seva tornada els havia sorprès per espectacularitat i jo ara ho ratifico.
Com diria la Shanaya Twain: "Man, I feel like a woman!"

Vacances al país de la calor

Aquest any hem canviat el "modus operandi" de les nostres vacances.

Per instàncies del meu home (tot i les meves mandres i reticències), a finals de juliol vem agafar els trastets per passar una setmana al poble amb els seus parents.

A mi no em venia gens de gust per varis motius: massa gent sota el mateix sostre, l'exagerada calor de la vall de l'Ebre, les infraestructures que necessita el peque...però, per tal de no provocar el nostre divorci, finalment vaig cedir.
Si bé la primera nit jo hagués marxat cap a casa (hogar dulce hogar), a partir del segon dia ens vem deixar portar per una rutina prou suportable que orbitava entorn el petitó (i el mètode Es tivill que estàvem posant en pràctica).

Ens despertava cap a les 8 i teta. Esmorzavem els grans i cap a quarts d'onze a la piscina. Tornàvem a les 12 i el puré. Dinàvem nosaltres i amb una mica de sort ell es deixava adormir. Ens atontàvem davant de la tele fins l'hora de la fruita. Llanguejavem pels sofàs fins per allà les 19, que tornàvem a sortir. A la banyera per refrescar-lo i a quarts de nou els cereals + teta anestèsia. Bona nit cargol.
Va plorar la primera nit i després com una seda. Potser es despertava i bramava menys d'un minut. Un parell de nits fins i tot vem "gosar" sortir sols a fer una orxata.
Però el que es diu unes vacances revigoritzants i per desconnectar doncs no ho van ser pas.
Em pregunto quants anys caldran per tornar-les a tenir...

dissabte, 14 d’agost de 2010

Nine months

Com passa el temps...! Ja porta tant a fora com a dins de la meva panxona!

El cert és que han passat tantes coses des del dia que el "vam" fer!
No m'ho podia imaginar quan ens avisaven de com canviarien la situació: ho has de viure.
Hi ha estones de tot i per tots els gustos però...that's life!
De vegades trobo a faltar la meva vida despreocupada d'abans, entrant i sortint al nostre aire, només era cosa de dos.
O quan podia passar hores fent el què em vingués de gust: llegint, cosint, passejant, traginant amb les plantes...
Ara me n'adono i valoro tant els moments quan m'hi puc dedicar!

Però, encara que soni a tòpic, el somriure del meu fill és la cosa més meravellosa del món...
(Una cosa no treu l'altra!)

divendres, 13 d’agost de 2010

El bitxet

Des de fa 1 mes que el peque s'ha "activat".

Encara no gateja però ni el seu pare ni jo ha varem fer: vam passar directament a caminar.
Li encanta posar-se dempeus (arrepenjat on sigui) i veus que et mira tot cofoi i satisfet de la seva fita!
A la seva catifa de jocs, s'estira fins a cotes impossibles per agafar coses. I ara comença a aixecar el cul i quedar-se recolzat amb les cames (però no té molt clar què més fer) i la majoria de cops torna a seure o acabar panxa a terra, cridant frustrat.

Si el tenim agafat a sofà i veu un mando (de la tele, del toldo, del Dvd...) s'hi llença de cap, fent propulsió amb les cames, aliè al perill.

També fa molta gràcia quan li donem el menjar assentadet al Bumbo i intenta agafar qualsevol cosa que hi hagi al seu abast i sembla mentida fins on allarga!
Bé, les mil-i-una que expliquen tots els pares.
I això que encara no es mou autònomament!
Quan pugui decidir lliurement les seves incursions exploradores li haurem de posar un guardaespatlles!

dijous, 12 d’agost de 2010

El mètode E

Després de 8 mesos sense dormir més de 4 hores d'una tirada, motivats per una nit especialment mogudeta, el meu home i jo vam decidir de provar el mètode E. No perdíem res i la meva salut mental s'estava degradant per moments!

Vaig agafar de la Biblio el llibre del Dr. E stivill. Quan el peque era petit, m'havia llegit la guia ràpida però aquest cop vaig agafar el seu best-seller "Nen, a dormir".
Ens el vam llegit tots dos, ens vam convèncer i vam decidir dur-lo a terme. Era mal moment doncs al cap de 3 dies marxàvem de vacances "al país de la calor", a una casa plena de parents poc avesats a deixar plorar un bebé. Però vam tirar pel dret.

A casa, les dues primeres nits van ser durillas. El nen es va despertar uns 3 cops i va plorar un màxim de 30 minuts abans de tornar a adormir-se. En cada ocasió vam seguir estrictament la taula de temps. Va costar una mica al començament però ho vam resistir.

Al marxar de vacances i canviar-lo d'habitació i de bressol va tenir una altra nit dolenta però després ja va estar: dormia tota la nit d'una tirada.

He de reconèixer que no ho hem fet del tot bé.
Les migdiades, si dorm sol, les segueix fent de mitja hora i li deixem passar, potser perquè ja estem satisfets del què dorm a la nit...
I normalment a la nit se m'adorm a la teta, cosa que tampoc hauria de ser...
Així doncs, el què va aprendre el nostre fill és que a la nit si es desperta s'ha de tornar a adormir perquè no hi ha cap teta per mamar ni caps braços que el bressolin.
I això, pels seus pares, ja és un gran què.