Pàgines

dijous, 10 de març del 2011

Agraïda

Diuen que de tot és pot extreure alguna cosa bona.

Mentre érem a la sala d'espera, jugant amb el peque, vam veure una parella que rondava els 40 i que estaven en tractament.
Em van agafar unes ganes de plorar.... Perquè nosaltres ja tenim un fill!

Tot ens va anar rodat la primera vegada: vàrem ser afortunats.
Però quantes parelles han de fer un intent darrere un altre i no hi ha manera d'aconseguir embarassar-se?

El dimarts va ser un dia trist perquè potser no tindrem més fills, però de veritat que l'experiència em va fer adonar de la sort que ja tenim i de com n'és de valuós aquest petitó que ara està fent la migdiada a l'habitació del costat.

Cap supervivent

Dimarts era el dia D però al final no va ser-ho del tot.

La setmana abans havíem tornat a la clínica, on la Dra. Rip ero (nova incorporació) ens va atendre molt amablement. En inspeccionar-me, va concloure que tot estava perfecte, que seguís amb la Meri estra i que tres dies abans de la transfer, dissabte, comencés amb el Proge ffik.

La data em va permetre fer dues coses: anar a la rua de Carnaval el dissabte i planificar el dilluns la feina pels alumnes de les 6 classes que faltaria mentre "fes repòs".

La nit de dilluns a dimarts va ser bastant dolenta: jo no em podia adormir i el peque va despertar-se a les 2:00am amb ganes de marxa. A les 4:00am tothom ja era al seu llit, així que vaig poder descansar una miqueta...

Cap allà les 9 ens truquen de Fecun med i el cap de laboratori em diu que són males notícies: Cap dels tres embrions havia sobreviscut a la descongelació.
Quedem que baixem igualment per parlar. Penjo i ploro una miqueta al llit amb el meu home.

Era una possibilitat, ho sabíem, però com que les estadístiques diuen que es desperten el 60% dels embrions congelats i el seu germanet havia sortit tan rodó... Jo no m'ho esperava.