Pàgines

dimarts, 3 de setembre del 2013

La mare més poruga del món

Com el peque és un nen prudent fins fa poc jo com a mare no havia patit gaire per la seva integritat física.
 De petit,  era quietet,  no s'enfilava gaire a cadires, taules, llits, escales com per exemple el meu nebot.
Ara de més grandet, que s'enfila per algun dels aparells de la plaça? Doncs el miro però el deixo fer perquè sé que fa el que se sent capaç de fer.

No ho dic en veu alta però és un nen que cau molt poc, va amb molta cura. Aquest estiu s'ha pelat poc els genolls, no s'ha fet tonyos impressionants (però sí que es fa blaus i els mosquits sí que l'han "acribillat"...).

Doncs l'altre dia vem anar a la resclosa. Tota la meva vida que hi he anat. L'excursió típica de la meva infància era agafar la bici, anar a l'hort del meu avi i arribar-me a la resclosa.
M'encantava veure si baixava més o menys aigua, saltar per allà entre les roques planes, esquivar l'aigua del riu i arribar al lloc sec més lunyà possible. També el seu soroll constant, eixordidor.

Amb el peque vem començar a llançar pedres a l'aigua. Les anava a buscar a l'entrada de la resclosa tot saltant, content. I jo em posava malalta en veure'l corrent per allà, a un metre del terraplen!!! A cada viatge, jo més blanca, més neguitosa. I el meu home tan tranquil buscant crancs!

No ho podia evitar! Mira que sé que el nen és prudent i que ell solet ha d'aprendre a mesurar els perills! Però jo no podia deixar de pensar que si posava el peu malament o ensopegava podia caure daltabaix i fer-se mal....
"Marxem si us plau, o marxo jo per no veure el peque"-vaig suplicar al meu home.
No sé si m'estaré convertint en la mare més poruga del món...

6 comentaris:

cira ha dit...

Uf, a mi em passa amb les alçades i són pors totalment incontrolables, que a vegades sóc conscient que són irracionals. Si passem per un pont o mira per una finestra, em poso malalta.

Anònim ha dit...

Jo sí que sóc la mare més poruga del món... però és que el meu marit em guanya de carrerilla!!! (i els nens ens han sortit escaladors, ves... :) jeje)

Esther ha dit...

Doncs jo no he sigut mai especialment poruga però aquest juliol en Biel va caure d'una escala, es va fracturar el crani i vaig passar tanta por que ara m'impressiona veure'ls fent qualsevol cosa.

Imagino que amb el temps se'm passarà perquè no ens queda una altra que deixar-los fer, oi? Però es pateix...

onavis ha dit...

Jo també sóc com tu!!I la meva em fa patir molt perque és una temerària!

MamaModerna ha dit...

He patit nomes de llegir-te la veritat...

conxi ha dit...

Veig que totes estem igual!!!Un consol??