Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aventura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aventura. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de setembre del 2013

Excursió exitosa i melmelada frustrada


L'altre dia vem agafar els trastets per berenar al peu d'una torre de vigilància que veiem a l'horitzó des de la terrassa de casa.
Vam ensopegar una tarda idílica amb núvols i sol, sense vent -tot i estar a 400 i pico metres.
La vista era fantàstica i la quietud del paisatge se t'encomanava.

El peque s'ho va passar pipa investigant per allà, saltant com una cabra per les pedres, escalant.
Jo vaig intentar no preocupar-me gaire perquè realment no hi havia cap penya-segat o terraplen perillós (Incís: he d'escriure un post sobre com de poruga m'estic tornant...jo abans no era així!).

Arribant a la torre.


I baixant cap al cotxe vem trobar les móres.
Al peque li xiflen. No sé d'on ha tret aquesta vena però els fruits del bosc li encanten. Quan veiem gerds a la fruiteria també me'ls demana sempre!

Així que després d'atipar-se'n, vem aconseguir recollir mig quilet de móres per fer-ne melmelada.
Vaig mirar la recepta per internet, vaig calcular les proporcions. Les vem rentar i posar a la nevera amb sucre i suc de llimona. L'endemà, vaig posar-les al foc i quina bona pinta que feia!! Ja m'imaginava el pastís de formatge i la melmelada per sobre...
Però també estava fent el sopar i en un tres i no res, el sucre se'm va cremar i la melmelada es va convertir el una massa negra, pringosa plena de móres caramelitzades. Quina ràbia!!!


Les móres caramelitzades i cremades.

En aquest cas no vaig tenir la sort del principiant.
Pel proper cop, no treuré l'ull de sobre a la cassola en tota l'estona...(gràcies a l'acció del vinagre no he de llençar-la!)

dimecres, 31 de juliol del 2013

Camí secret

Dues mares i tres nens acabàvem d'arribar a la caseta i feien plans sobre què fer durant la tarda.

"I si anem a fer un passeig per aquí darrera casa teva que és tot muntanya?"-proposa una.
"Sí, i ens emportem el berenar i els hi ensenyem el nostre camí secret, d'acord Mika?-diu l'altra mare.
"Síiiiiiii"- s'emociona el nen de 4 anys, mostrant el seu entusiasme tot saltant.

Decidits, comencen els preparatius: fan un pipí, canvien sabates... Quan s'adonen, el Mika ha desaparegut i la porta del carrer és oberta de bat a bat.

Comencen tots a cridar-lo.
La mare del Mika surt al pati cridant el seu nom. Baixa a la carretera, torna a pujar. Demana als veïns si l'han vist. Va amunt i avall del carrer, neguitejant-se cada cop més.

L'altra mare agafa el germà petit a coll i el seu fill de la mà i comença a buscar amagatalls per dins de la casa.
Sent com segueixen cridant al nen sense resposta, la veu de la mare cada cop més desesperada.
Pugen a l'habitació dels nens i la troben buida però fan una ullada per la finestra.

I veuen el Mika enfilat dalt d'unes roques, potser a uns 200 m, al final del "camí secret".
Obren la finestra i avisen a la mare. I observen el retrobament com si es tractés d'una pel·lícula: la carrera de la mare,  com insta a baixar al nen, com el renya i com l'abraça.

Més tard, la  mare del Mika comenta que li deuen haver sortit 30 cabells blancs en aquells 5 minuts.


No és el primer cop que aquest nen s'escapa sense dir res.
Com ensenyar-li a un nen de 4 anys i sense por a tenir consciència dels riscos que pren?

En ocasions com aquesta, agraeixo tenir un peque prudent!