Dues mares i tres nens acabàvem d'arribar a la caseta i feien plans sobre què fer durant la tarda.
"I si anem a fer un passeig per aquí darrera casa teva que és tot muntanya?"-proposa una.
"Sí, i ens emportem el berenar i els hi ensenyem el nostre camí secret, d'acord Mika?-diu l'altra mare.
"Síiiiiiii"- s'emociona el nen de 4 anys, mostrant el seu entusiasme tot saltant.
Decidits, comencen els preparatius: fan un pipí, canvien sabates... Quan s'adonen, el Mika ha desaparegut i la porta del carrer és oberta de bat a bat.
Comencen tots a cridar-lo.
La mare del Mika surt al pati cridant el seu nom. Baixa a la carretera, torna a pujar. Demana als veïns si l'han vist. Va amunt i avall del carrer, neguitejant-se cada cop més.
L'altra mare agafa el germà petit a coll i el seu fill de la mà i comença a buscar amagatalls per dins de la casa.
Sent com segueixen cridant al nen sense resposta, la veu de la mare cada cop més desesperada.
Pugen a l'habitació dels nens i la troben buida però fan una ullada per la finestra.
I veuen el Mika enfilat dalt d'unes roques, potser a uns 200 m, al final del "camí secret".
Obren la finestra i avisen a la mare. I observen el retrobament com si es tractés d'una pel·lícula: la carrera de la mare, com insta a baixar al nen, com el renya i com l'abraça.
Més tard, la mare del Mika comenta que li deuen haver sortit 30 cabells blancs en aquells 5 minuts.
No és el primer cop que aquest nen s'escapa sense dir res.
Com ensenyar-li a un nen de 4 anys i sense por a tenir consciència dels riscos que pren?
En ocasions com aquesta, agraeixo tenir un peque prudent!
1 comentari:
Buf! Quin ensurt! Hi ha nens que són un perill. El meu petit ho és i puc assegurar que es pateix molt perquè hi ha coses que no es poden controlar per molt que hi posem mil ulls...
Publica un comentari a l'entrada