I resulta que quan estem esperant un ascensor per baixar al quiròfan ... s'espatllen tots i em fan esperar una estoneta al passadís! Entre contracció i contracció jo pensava en la pinta que devia fer dalt de la camilla (per sort em van posar un llençolet per tapar-me les vergonyes, sinó em moro!!!)
Baixem al quiròfan, em col·loquen a la camilla d'operar i visc un moment de crisi. Per una banda la llevadora em canvia la via que se m'havia omplert de sang. Per l'altra l'anestesista es queixa que estic fatal per posar-me l'epidural. Per l'altra, una infermera m'intenta moure per seure millor. Entremig les contraccions dels nassos. L'anestesista es torna a queixar i jo crido " Però expliqueu-me que he de fer, cony!". Arriba el metge, el tranquilitza i m'abraça dient-me que estigui ben quieta que ara em punxen (i fins i tot em fa un petonet al cap).
Un parell de contraccions i l'epidural fa el seu efecte. El nen segueix fent el tontet però veuen que si m'estiro del cantó dret la cosa s'estabilitza. El metge diu que cal prendre-s'ho amb calma i s'estàn amb el meu home 1 hora asseguts parlant de cultura clàssica, història...tan ricamente!
Jo vaig respirant cada cop que sento la pressió de la contracció i el nen va fent. Quan estic a 7 cms el doctor em fa un tacte i ja veiem que tothom es prepara pel gran moment.
Arriba un infermer-doctor alt com un St Pau que resulta que m'apretarà la panxa des de dalt d'un tamboret.
Em diuen que agafi aire i apreti tot el que pugui. En aquest moment se m'oblida de com respirar o agafar aire i faig el que puc (el meu home diu que em poso bastant vermella).
Fem tres apretades bastant seguides i em donen temps per descansar. "Vinga, una més i ja sortirà". Em meravello de que sigui tant ràpid, agafo aire i sento com si surtís un tap de xampany. El meu home al·lucina: ja tenim aquí el nostre nen!
Ploro i ric i ja me'l posen a sobre i ens mirem i buf quina emoció tot plegat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada