La tornada a la feina va ser efímera: al segon dia ja estava neguitosa, alterada, era una versió catalana de la "bruja piruja", fotent crits i fulls d'incidències a tort i a dret. De tanta tensió gairebé em poso a plorar a classe. En arribar al cotxe, allò ja van ser les cataràtes del Niàgara.
I es que en aquell moment em va arribar com una certesa que no estava embarassada, que tot allò eren els símptomes habituals pre-menstruòtics.
L'endemà dijous, i sense havar aclucat l'ull en tota la nit, vaig anar al CAP i la metgessa em va fer la baixa. "Surt i distreu-te". I des de llavors que estic de baixa.
Els dies no passen gaire ràpids però acaben passant, i ja resulta que demà mateix és el dia de la prova.
Espero el millor però em preparo pel pitjor.
Com un tantra, em repeteixo que tinc sort, que tinc salut, amor i els diners per tornar-ho a intentar. Que és una qüestió de temps i d'insistir-hi. Una carrera de llarga distància, com ja sabiem: unes oposicions a pares.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada