Pàgines

divendres, 1 d’abril del 2011

Un tros de cel

Tinc un tros de cel a casa. Estic amb el meu fill que no c_ _ o.

Quan va néixer sí que me l'estimava (i que no li passés res!) però allò que et diuen les mares que donarien la vida per ell i tot això... doncs sincerament no ho sentia (cosa que quedava molt malament de dir).

En canvi ara sí. Ara faria el què fos sense dubtar. És tan tendre, tan preciós, tan ple de vida...!

També em va costar una mica el fet d'estar les 24h pendent d'ell i haver-li de fer tot. Trobava a faltar la meva independència d'abans, el poder fer el què volgués, quan volgués...
Ara ja m'he acostumat i ho faig de gust: ja no trobo tan "cansina" la nostra rutina.

Bon cap de setmana!

4 comentaris:

Sílvia ha dit...

És ben curiós com ens canvien les prioritats quan tenim un fill, sobretot per aquest sentiment d'estar disposat a donar la vida per ells sense cap dubte. A mi també em passa, suposo que a tothom.
De no voler tenir fills a voler donar la vida per ells quan en tens un hi ha un gran camí, però en el meu cas ha estat així.

Mirashka ha dit...

Només et puc dir que anirà a més, així que a disfrutar-ho!

morgane ha dit...

Jo també vaig tenir aquest sentiment amb el Roger. Suposo que costa adaptar-se al canvi. Però amb el Daniel no ha sigut així. Des que el vaig tenir que he tingut sempre aquesta por a perdre'l o a que li passés alguna cosa. Però potser ha estat per culpa de l'embaràs, que ha estat bastant dur i no he gaudit gaire d'ell.

MamaModerna ha dit...

Hola guapa,
Acabo de descobrir el teu bloc. Me l'apunto a la meva llista per anar-te seguint a partir d'ara.
Jo tinc un nen de 4 mesos i encara m'estic acostumant a la nova vida...
Una abraçada
MamaModerna
http://unamamaalavidamoderna.blogspot.com/