Les paraulotes

Tot i que el meu sogro és mestre jubilat, la seva manera de parlar inclou un munt de paraulotes (no és maleducat o groller, no et fa sentir incómode com amb altra gent però les "deixa anar").
Des de que va nèixer el peque que sovint, quan estem en família faig de cesuradora: Quan diu una paraulota faig "piiiiiip" més que res perquè s'adoni. Ell ho reconeix i llavors es censura ell mateix mentre parla.

Ahir van venir a casa a la tarda a veure el nen. I van estar jugant al "Hop hop hop" (de la marca Djeco, joc colaboratiu molt xulo). L'objectiu del joc és fer arribar a l'estable, entre tots els jugadors, la pastora, les seves ovelles i el gos abans que el vent destrueixi el pont. Es tira un dau que et diu quina jugada has de fer: que si avançar de la muntanya al camí, que si del camí al pont, que si dues peces on tu vulguis...Però si et surt el vent has de treure un dels suports del pont (en té 8). La gràcia - no ens enganyem- és que puguis salvar les ovelles amb el pont a punt de caure!!!
Doncs bé, estaven jugant el peque, els sogres i el meu home. I amb poques tirades van haver de treure molts suports del pont. El meu sogre (i també el meu home) s'exclamaven dient "Ostiii! Quina mala sort". Ho devien dirr un parell de cops seguits.
Quan va tornar a sortir vent, el peque va i diu abans que ningú "Òstia....Puta". Ens vem mirar tots amb les celles aixecades. Quan va tornar a sortir vent ho va repetir i no em vaigpoder estar de dir-li que no feia gràcia i que no ho digués.
A veure si serveix al menu sogre a parlar sense paraulotes. Nosaltres a casa no en diem a no ser d'exclamacions puntuals quan passa alguna cosa. I el peque no en diu -almenys davant de nosaltres.  Però aquestes coses se senten i s'aprenen ràpid.