El club Super.3 exerceix una fascinació absoluta al meu fill.
Li agrada jugar amb els seu legos, puzzles, buzzligthyears...però tot d'un plegat et ve a buscar i et demana que vol veure el super.3.
I jo què li dic?
D'una banda penso que si li dic que no, les coses prohibides són encara més desitjables. Així que pacto amb ell una estona ("fins que l'agulla estigui al 9").
Llavors es teleabdueix.
Estirat o assegut al sofà o a terra o a l'estoreta, abraçat al seu nino, panxa a terra, boca avall...el món desapareix i el peque també. Comparteix les alegries i les penes dels personatges, la seva cara és un reflex de la pantalla.
S'empassa qualsevol dibuix que hi facin sense manies -excepte Bola de Drac que "surten monstres"-.
A mi no m'agraden gens el Fanboy ni el Supermalvats ni la Mofeta kung-fu ni Papawa. La resta encara trobo que són passables, el Rekkit em fa riure i tot.
A l'hora de sopar, posar el "Tom i Jerry" és èxit assegurat (com pot ser que no es cansi, si es sempre el mateix!!).
No m'agrada gaire la tele tot i que reconec que de petita m'hi vaig passar hores i hores.
Pensava que al meu fill li racionaria més.
Però una cosa és la teoria i l'altra les circumstàncies reals, a-que-sí?
