Pàgines

dilluns, 6 de febrer de 2012

Em sembla que tindrem un problema...

D'aquí dues setmanes serà Carnestoltes.
Al meu poble, aquesta festa té molta tirada. La rua de dissabte tranquil·lament pot durar 2 hores amb la quantitat de disfresses, comparses, orquestrines i carrosses (carrossa vol dir qualsevol cosa amb rodes) que s'hi concentren. I no exagero!
L'any passat vem ser una colla de pagesos que portava el seu espantaocells i els cotxets tunejats de tractors. Els nens anaven tots d'animalons, el meu de xaiet.
Aquest any serem pallas@s i encara ens hem de reunir per decidir com transportarem els peques: potser en un carret de súper ben llampant?

Com el meu home és de fora i no va mamar la festa (i bastant soso en aquest sentit, perquè no dir-ho), a la rua estic soltera. La veritat és que em fa una mica de ràbia perquè es disfressem totes les parelles d'amics però com ja fa anys que viu aquí i no s'ha animat encara, doncs ho he deixat per impossible. Deu tenir algun trauma infantil...I aquí és on entra la meva preocupació.
 

L'altre dia vaig anar a buscar les disfresses i no va haver-hi maneres d'emprovar-li la seva al meu fill. Literalment es tirava al terra. Ni tan sols el barret! Ai, els gens paterns!!!!
Però tinc un pla. Vaig penjar a la nevera una foto de la disfressa i li vaig dient que ell també anirà de pallasso. Aquesta setmana tornaré a la càrrega, a veure si puc emprovar-li els pantalons.

A la guarde també ho treballen, a veure si passen aquests freds siberians ( i virus varis) i el torno a portar, que portem unes setmanetes de vacances improvisades (com es nota que tinc una iaia disposada a quedar-se el nen per jugar amb ell)


Espero que dissabte, al veure els seus amiguets disfressats ell finalment s'animi...