El meu fill ha fet un amiguet de l'ànima, el M!
L'any passat anàven junts a la guarde i aquest any també van a la mateixa classe.
Viu a la nostra mateixa plaça, xerrem molt amb els seus pares.
El M és un nen simpàtic, xerraire, actiu, trapella i li pirren les pilotes.
El peque és timidot -però cada dia menys!- i les pilotes no li diuen res.
Amb tot i això són inseparables! Al·luciono amb aquesta dèria: es porta a dins això dels amics de l'ànima? Els veus com s'abracen al sortir de l'escola, eufòrics quan saben que anem al parc a jugar!
La feina és perquè parin i berenin una mica! Els hi falta temps per correr, atrapar-se, pujar als columpis, jugar al sorral, tira pedres a la font, buscar els pals més llargs possibles, escapar-se...
Es busquen mútuament. Però quan hi és el M, el meu peque no necessita ningú més.
M'agradaria que el meu fill fos més obert, juguès amb nens diferents...
Però tot és començar.
M'he de recordar que fa un any, quan anàvem al parc o bé em reclamava o bé no es movia del meu costat!
1 comentari:
Quina gràcia tan petits i tan amics, oi? Els meus també tenen amiguets més especials que d'altres però no els veig que es centrin en cap en concret.
Publica un comentari a l'entrada