Pàgines

dimarts, 5 d’agost de 2014

Juliol horribilis

Recordo que un dia el professor de probabilitat de la universitat ens va dir que la frase popular "les desgràcies van venen soles" era certa: s'havia demostrat que les desgràcies tendien a agrupar-se en el temps.Vem començar el mes de juliol amb el preoperatori del meu home i l'hem acabat amb l'enterro de la meva iaia. Un "juliol horribilis" en tota regla.

La meva iaia tenia 84 anys i una mala salut de ferro. Feia dos mesos que havia caigut i s'havia trencat la pelvis. Havia estat 7 setmanes ingressada però havia sortit caminant i valent-se prou bé.

El 23 de juliol se li va "anar el cap" i es va prendre sense voler totes les pastilles de la pressió de la setmana. Ma mare quan se'n va adonar -tenia la pressió pel terra-, va portar-la a l'hospital. La van estabilitzar però es va desorientar molt i va començar a tenir febre.
Va passar tres nits sense dormir, neguitosa, completament destarotada, fins i tot la van haver de lligar al llit.
A partir de la quarta nit, va dormir i poc a poc les seves constants vitals es van anar apagant.
D'un dia per l'altre, la doctora va dir que tenia pneumònia, que segurament la portava de casa i que potser li va fer accentuar el seu despiste habitual i per això es prengués les pastilles. No sé si aquesta és la hipòtesi correcta, suposo que alguna explicació han de donar.
El que importa és que va morir sense dolor, davant meu i la meva germana: respirava molt lentament i tot d'un plegat, va deixar de fer-ho.
El 31 vam sortir del tanatori per anar a l'oncòloga i que ens expliqués el resultat del TAC. Ens va donar la bona notícia de que el TAC havia sortit bé i que per les característiques del tumor no calia fer quimio, només revisions durant 5 anys.

Han estat dies de records i ploreres.
La meva mare està molt tocada.
Al meu avi li està sortint ara la pena.
Així és la vida, estones bones i d'altres de molt tristes.








3 comentaris:

onavis ha dit...

Ho sento molt.
I m'alegro molt de les bones notícies sobre el teu home!
Una abraçada,

Esther ha dit...

Ho sento bonica... La vida és així però no per això deixa de ser molt dur acomiadar la gent que t'estimes.

M'alegro molt que finalment pugueu respirar tranquils amb els resultats del teu marit.

Petons!

Monica PM ha dit...

No ens coneixem, però em sap greu!

Els avis són importantíssims i sempre és un cop molt dur, tinguin l'edat que tinguin.
Jo sóc metge i sempre m'afecta especialment tot el que passa als meus pacients més grans, sempre els-hi agafo un carinyo especial.

La veritat és que el que has explicat és molt freqüent, les caigudes de fèmur moltes vegades van seguides de complicacions així, és una pena :(

En fi, aniré seguint la teva història i m'alegro molt de les bones notícies :)

Mònica.
tresacasa.blogspot.com