Recordo que un dia el professor de probabilitat de la universitat ens va dir que la frase popular "les desgràcies van venen soles" era certa: s'havia demostrat que les desgràcies tendien a agrupar-se en el temps.Vem començar el mes de juliol amb el preoperatori del meu home i l'hem acabat amb l'enterro de la meva iaia. Un "juliol horribilis" en tota regla.
La meva iaia tenia 84 anys i una mala salut de ferro. Feia dos mesos que havia caigut i s'havia trencat la pelvis. Havia estat 7 setmanes ingressada però havia sortit caminant i valent-se prou bé.
El 23 de juliol se li va "anar el cap" i es va prendre sense voler totes les pastilles de la pressió de la setmana. Ma mare quan se'n va adonar -tenia la pressió pel terra-, va portar-la a l'hospital. La van estabilitzar però es va desorientar molt i va començar a tenir febre.
Va passar tres nits sense dormir, neguitosa, completament destarotada, fins i tot la van haver de lligar al llit.
A partir de la quarta nit, va dormir i poc a poc les seves constants vitals es van anar apagant.
D'un dia per l'altre, la doctora va dir que tenia pneumònia, que segurament la portava de casa i que potser li va fer accentuar el seu despiste habitual i per això es prengués les pastilles. No sé si aquesta és la hipòtesi correcta, suposo que alguna explicació han de donar.
El que importa és que va morir sense dolor, davant meu i la meva germana: respirava molt lentament i tot d'un plegat, va deixar de fer-ho.
El 31 vam sortir del tanatori per anar a l'oncòloga i que ens
expliqués el resultat del TAC. Ens va donar la bona notícia de que el
TAC havia sortit bé i que per les característiques del tumor no calia
fer quimio, només revisions durant 5 anys.
Han estat dies de records i ploreres.
La meva mare està molt tocada.
Al meu avi li està sortint ara la pena.
Així és la vida, estones bones i d'altres de molt tristes.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris iaia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris iaia. Mostrar tots els missatges
dimarts, 5 d’agost del 2014
dimarts, 23 d’abril del 2013
La iaia
No és que sigui una gran consumidora de música, de vegades penso que hauria d'escoltar-ne més, incorporar-la al meu dia a dia.
Però fa poc que he descobert aquest grup: "La Iaia".
Pel que he llegit, entre d'altres coses, el nom del grup va per la iaia del cantant, tot un homenatge!
Us deixo aquest tastet: una cançó preciosa!
Però fa poc que he descobert aquest grup: "La Iaia".
Pel que he llegit, entre d'altres coses, el nom del grup va per la iaia del cantant, tot un homenatge!
Us deixo aquest tastet: una cançó preciosa!
dimarts, 25 de setembre del 2012
Entre B.l.a.n.e.s i C.a.d.a.q.u.é.s
Dissabte vem anar a dipositar les cendres de la Iaiato a C.a.d.a.q.u.é.s. Era una enamorada del mar i sobretot de la Costa Brava.
El viatge d'anada va estar salpicat per les 4 vomitades del peque (mai més li torno a donar un suc al cotxe, m'ha quedat clar) que semblava una font amb la facilitat que treia el líquid. Vem haver de comprar 2 samarretes perquè vam acabar els recanvis. A destacar el "Mama, dona'm la mà que et vomito" (Jo m'ho prenc en broma, li dono i no era broma).
Un cop allà, el peque, el meu nebodet, el meu cunyat i jo ens vem quedar a terra, tot passejant per la vora del mar. A la barqueta, les cendres, els 3 nets, la seva filla i el seu gendre. El barquer va ser molt amable i fins i tot va portar una branqueta florida per llançar-la al mar. La van submergir on es fan les ofrenes a la verge del Carme, no gaire lluny de la costa.
Per sempre més la Iaiato estarà associada a un indret tan bonic com Cadaqués. Em sembla molt maco aquest punt final.
El viatge d'anada va estar salpicat per les 4 vomitades del peque (mai més li torno a donar un suc al cotxe, m'ha quedat clar) que semblava una font amb la facilitat que treia el líquid. Vem haver de comprar 2 samarretes perquè vam acabar els recanvis. A destacar el "Mama, dona'm la mà que et vomito" (Jo m'ho prenc en broma, li dono i no era broma).
Un cop allà, el peque, el meu nebodet, el meu cunyat i jo ens vem quedar a terra, tot passejant per la vora del mar. A la barqueta, les cendres, els 3 nets, la seva filla i el seu gendre. El barquer va ser molt amable i fins i tot va portar una branqueta florida per llançar-la al mar. La van submergir on es fan les ofrenes a la verge del Carme, no gaire lluny de la costa.
Per sempre més la Iaiato estarà associada a un indret tan bonic com Cadaqués. Em sembla molt maco aquest punt final.
dijous, 2 d’agost del 2012
Pèrdua
Acabem de passar uns dies tristos: una besàvia del peque va morir dijous passat. Li havíen diagnosticat un càncer al març i durant aquests mesos va anar empetitint-se, setmana a setmana.
Va esperar que tots els seus néts (i besnéts) haguéssin tornat de vacances per marxar ella. I ho va fer quan érem tots junts a casa, després d'un petonet del meu fill (quan hi penso, m'emociono).
Era una iaia especial, començant pel nom: tothom la coneixia com la iaiato.
Sempre tenia algun detallet pels besnéts: cosa que li feia gràcia, els hi comprava, ni que fos per majors de 6 anys! Tenim la casa plena de contes, quaderns, colors i joguines seus pels propers anys.
Quan anem a casa dels meus sogres encara penso que la trobaré al sofà jugant al tetris amb la seva Nintendo DS. Se'm fa estrany saber que no tornarem a sentir les seves històries de la mamà i el papà i el C/Diputació, del seus estius a S'Agaró, de quan el meu home era petit...
El meu fill va demanar on era quan va veure el llit buit: li vem dir que havia marxat. Després va veure una fotografia seva en un àlbum de fotos i va exclamar: "Mira, aquí la Iaiato està desperta!".
Quan vem anar al seu pis, feia veure que trucava per telèfon i li deia "Com estàs, Iaiato?".
Vida i mort, sempre de la mà encara que no ho volguem veure.
PS:Un darrer detall de la Iaiato va ser regalar-nos la loteria que sempre ens portava per Nadal i estava convençuda que "ens arreglaria"!
Va esperar que tots els seus néts (i besnéts) haguéssin tornat de vacances per marxar ella. I ho va fer quan érem tots junts a casa, després d'un petonet del meu fill (quan hi penso, m'emociono).
Era una iaia especial, començant pel nom: tothom la coneixia com la iaiato.
Sempre tenia algun detallet pels besnéts: cosa que li feia gràcia, els hi comprava, ni que fos per majors de 6 anys! Tenim la casa plena de contes, quaderns, colors i joguines seus pels propers anys.
Quan anem a casa dels meus sogres encara penso que la trobaré al sofà jugant al tetris amb la seva Nintendo DS. Se'm fa estrany saber que no tornarem a sentir les seves històries de la mamà i el papà i el C/Diputació, del seus estius a S'Agaró, de quan el meu home era petit...
El meu fill va demanar on era quan va veure el llit buit: li vem dir que havia marxat. Després va veure una fotografia seva en un àlbum de fotos i va exclamar: "Mira, aquí la Iaiato està desperta!".
Quan vem anar al seu pis, feia veure que trucava per telèfon i li deia "Com estàs, Iaiato?".
Vida i mort, sempre de la mà encara que no ho volguem veure.
PS:Un darrer detall de la Iaiato va ser regalar-nos la loteria que sempre ens portava per Nadal i estava convençuda que "ens arreglaria"!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)