Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hospital. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hospital. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 d’agost del 2014

Juliol horribilis

Recordo que un dia el professor de probabilitat de la universitat ens va dir que la frase popular "les desgràcies van venen soles" era certa: s'havia demostrat que les desgràcies tendien a agrupar-se en el temps.Vem començar el mes de juliol amb el preoperatori del meu home i l'hem acabat amb l'enterro de la meva iaia. Un "juliol horribilis" en tota regla.

La meva iaia tenia 84 anys i una mala salut de ferro. Feia dos mesos que havia caigut i s'havia trencat la pelvis. Havia estat 7 setmanes ingressada però havia sortit caminant i valent-se prou bé.

El 23 de juliol se li va "anar el cap" i es va prendre sense voler totes les pastilles de la pressió de la setmana. Ma mare quan se'n va adonar -tenia la pressió pel terra-, va portar-la a l'hospital. La van estabilitzar però es va desorientar molt i va començar a tenir febre.
Va passar tres nits sense dormir, neguitosa, completament destarotada, fins i tot la van haver de lligar al llit.
A partir de la quarta nit, va dormir i poc a poc les seves constants vitals es van anar apagant.
D'un dia per l'altre, la doctora va dir que tenia pneumònia, que segurament la portava de casa i que potser li va fer accentuar el seu despiste habitual i per això es prengués les pastilles. No sé si aquesta és la hipòtesi correcta, suposo que alguna explicació han de donar.
El que importa és que va morir sense dolor, davant meu i la meva germana: respirava molt lentament i tot d'un plegat, va deixar de fer-ho.
El 31 vam sortir del tanatori per anar a l'oncòloga i que ens expliqués el resultat del TAC. Ens va donar la bona notícia de que el TAC havia sortit bé i que per les característiques del tumor no calia fer quimio, només revisions durant 5 anys.

Han estat dies de records i ploreres.
La meva mare està molt tocada.
Al meu avi li està sortint ara la pena.
Així és la vida, estones bones i d'altres de molt tristes.








dissabte, 19 de juliol del 2014

En ello

Fa una setmana que va sortir de l'hospital.
Dimecres tenim visita i segurament ens diran el nom precís de l'enemic i la munició amb la que haurem de combatre.

L'operació va ser curta i l'estada a l'hospital també.
La recuperació fins ara ha estat plena d'altibaixos, però des d'ahir que el meu home torna a fer bromes (o sigui que anem bé).

Jo remullo cada tarda la  meva impaciència a la piscina, amb el peque, i el deixo una estona relaxat amb les seves lectures i el seu hobby tranquil (anar a còrrer queda descartat).

Tot i l'enemic silenciós, intento cada dia ignorar-lo i treure suc d'aquells moments senzills que omplen en cor: fent mandres al llit, esmorzant a la terrassa, un massatge mirant la tele...