El nom del meu avi

Pel meu cumple em van regalar el seu darrer CD.
A primer cop d'orella, les melodies de les cançons són més lentes i s'assemblen entre sí.
Les lletres continuen sent genials, petits contes utilitzant les paraules precises.
Serà qüestió d'anar escoltant-lo amb calma.
Però hi ha una cançó que se'm va enganxar des del primer moment, la de la Teresa Rampell.
Que vagi de gust!

(PD:el meu avi se'n diu, de Manel)

Saltironejant

Darrerament el peque no corre, salta!

Ha guayat molt en destresa i agilitat.
És cosa de l'edat? De les classes de psicomotricitat de l'escola? D'imitar els seus companys?

Mai havia estat tan entusiasta a l'hora de moure's. Ara salta i fa girs de 360º (d'on ho deu haver tret?).
També fa salts de granota, salts a peus junts i de vegades veus que es concentra per saltar el més amunt possible, agafant impuls. I no perd cap oportunitat de fer un salt per baixar d'algun lloc alt. Si ho és molt, per sort, demana ajuda -continua sent prudent.

Això m'ha fet recordar aquesta cançó de Manel, i acabo de descobrir que va de ruptures i de gent que posa les banyes (fa "el salt"). Tants cops cantant-la i sense saber-ho!