Passades les oposicions a secundària (un funcionari més a la família!), i havent fet jo els 30 (forta connotació psicològica...), vem decidir posar-nos buscar descendència.
Ja estavem previnguts pel ginecòleg que la cosa podria trigar una miqueta més que la mitjana perquè una servidora té els ovaris poliquísitics i no sempre li venen bé d'ovular. I clar, sense òvul no hi ha projecte de nen disponible.
Després de 5 mesos, i amb un retard considerable que donava negatiu als tests, vem tornar a la consulta on es va descartar l'embaràs, i ens va receptar Omifin per prendre durant 4 mesos.
Vem passar per alts i baixos.
Algún cop la pressió no deixava "concentrar" al meu home (cosa rara en ell!). De vegades jo estava nerviosa i no hi havia manera de fer entrar res enlloc...
Ens vem adonar que embarassar-me seria com una carrera llarga de resistència, una extenuant preparació per oposicions:
la nostra oposició a pares particular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada