Pàgines

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Circum cidit

Dilluns van operar de fimosi al peque. Ara fa 24 hores que som a casa i no m'esperava pas que estigues tan panxo: cantant i jugant pel menjador, content de la vida!

No vaig anar a treballar. Quan ens vem despertar em va demanar d'anar al col·le. "Carinyet, avui t'arreglen la pixurrina!". Havia d'estar en dejú a partir de les 10 i ni aigua a partir de les 13. Com que és tan frugal no va haver-hi cap problema amb el tema: vem fer passar el matí plàcidament, vem sortir als gronxadors al migdia, el vem banyar mentre feia el dinar i va mirar el Mic mentre nosaltres menjavem a la cuina.

A les 14 ingressavem i de camí se'ns va adormir. Va estar una horeta clapant al llit de la clínica, nosaltres esperant a que passés l'estona. A les 17:15 ens van dir de baixar a quiròfan. Era dia de fimosis i hi havia un nen berrejant com un desesperat. El peque estava tranquil, bem abraçat a mi. El vaig entregar (dissimulant  la meva inquietud) a un infermer simpàtic, la seva cara era de no saber què passava però confiat, ens deia adeu.

Se'ns va fer llarga l'espera a l'habitació. Finalment van trucar a les 17:45 perquè baixessim, que ja estava operat. En arribar, ell ens mirava desde la camilla, somnolent. Li van dibuixar un globus vermell i al cap d'un ratet ens van deixar pujar.

Fins les 19 va estar una mica neguitós: es volia treure la via, volia prendre's un suc, ara a la falda de la mama, ara grinyolant... Amb l'arribada del sopar vem aconseguir que fes pipi i el va fer tranquil·lament, sense mostres de dolor. La infermera ens va ensenyar què s'havia de fer després de cada cop que orinés: baixar la pell del glande, posar-hi un gel urològic i tornar a pujar-li la pelleta.

 L'anècdota del moment va ser que al meu home (que és aprehensiu per coses d'aquestes) li va fer angúnia i es va refugiar al WC per no caure tot llarg a terra. La infermera el va veure quan sortia i va cridar a dues infermeres més, que el van estirar al llit de l'acompanyant. El meu home estava tan blanc com avergonyit! Mentrestant, el peque content com un gínjol, devorava la sopa i les salsitxes amb patates...

La nostra intenció era passar la nit allà però al nen se'l veia tan normal, sense cap patiment quan li curava la ferida, que decidim marxar cap a casa.  Si té dolor li podem donar Dalsy.

Però no ha calgut: ha descansat molt bé. Algun cop ha grinyolat però sembla que pel somni.
Durant tot el dia d'avui ha seguit fent pipi sense problemes i només s'exclama quan el curo, cada cop menys. Només s'ha fet mal un cop baixant d'una cadira, fent cara de dolor, queixant-se i tocant-se l'entrecuix. Però hores després ha pujat a la moto sense adonar-se'n.

El què em deixa més tranquil·la és que està de bon humor: tot el dia corrent i cantant, xerrant pels descosits. Creo els dits perquè em sembla que ha passat el pitjor d'aquest capítol i resulta que ja està circum cidit i que sa mare ha patit més que no pas ell!!




5 comentaris:

Mirashka ha dit...

Molt bé! si és que són més forts del que ens pensem, i si us veia al seu costat ja debia estar tranquil.

onavis ha dit...

Aix, jo també sóc aprensiva i potser m'hagués passat com al teu home, je je...

M'alegro que el petit estigui tan bé!!

Anònim ha dit...

Qué valent!! :) Veus? tant patir... (jo també sóc molt patidora, no ho puc evitar) són molt forts!! :)

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Esther ha dit...

Quin noi més valent! :-) Ara a fer mimitus (al papa també jaja) i ja està. Feina feta.

Me n'alegra que tot hagi anat tan rodat!