Pàgines

dimarts, 8 de desembre del 2009

A la Clínica (2)

L'endemà al matí s'emporten el bebé a la "nursery" per banyar-lo, canviar-lo i revisar-lo. Com està al costadet de l'ahbitació ens hi anem a veure com li fan.

L'infermera detecta que és un "baix pes" per les setmanes de gestació: 2890g per 39.5 setmanes. La pediatre diu que està al P10 (percentil 10) cosa que m'alarma una mica perquè matemàticament vol dir que el seu pes està en el 10% més baix de pesos de nadons. A partir de llavors el controlaran tres cops al dia (constants vitals i nivell de sucre).

El nen es passa el dia dormint i no té gens de ganes de xuclar calostre.
Les infermeres em diuen que és un gandulet, que jo de mugrons i areola ho tinc molt bé.
Em diuen que m'estimuli amb un tirallets per no tenir problemes amb la "pujada de la llet" i així ho faig. Em venen les primeres sensacions de "vaca lechera".

Com detecten que està baix de sucre, em recepten un biberó de suplement. Començo a preocupar-me per si no podré donar-li el pit, per si s'acostumarà a la tetina que raja més.
A més, estic neguitosa per la horrible sensació d'infecció d'orina que em molesta moltíssim més que la tibantor dels punts. El meu periné està en hores baixes i tinc problemes amb tots els orificis de la zona. Passo una nit en blanc a la tassa del water, sense descansar, incómoda al llit, plorant a estones...
Fins que decideixo que he de tornar a respirar!

A la Clínica

Després de cosir-me (i fer-me un brodat, segons fonts consultades) amb el nen a sobre, pugem cap a l'habitació, molt cofois!

És tan petit...! I té uns ullassos ben oberts. No em canso de fer-li petons.
De seguida li ofereixo el pit i li surt l'instint, busca i intenta xuclar el mugró. La cosa pinta bé per la lactància materna però n'haurem d'aprendre els dos!

Arriba ma mare i ma germana, que ha vingut expressament de Lleida per conèixer el seu nebot.
Més tard arriba tota la tropa de Bcn. Tothom diu que és molt guapo i els donem la raó.

El bebé passa la nit dormint plàcidament mentre sentim la nostra veïneta plorar com una desesperada. Jo no dormo gaire, l'adrenalina i els nervis em fan estar pendent del peque.

dimarts, 1 de desembre del 2009

El dia D (part 2)

I resulta que quan estem esperant un ascensor per baixar al quiròfan ... s'espatllen tots i em fan esperar una estoneta al passadís! Entre contracció i contracció jo pensava en la pinta que devia fer dalt de la camilla (per sort em van posar un llençolet per tapar-me les vergonyes, sinó em moro!!!)

Baixem al quiròfan, em col·loquen a la camilla d'operar i visc un moment de crisi. Per una banda la llevadora em canvia la via que se m'havia omplert de sang. Per l'altra l'anestesista es queixa que estic fatal per posar-me l'epidural. Per l'altra, una infermera m'intenta moure per seure millor. Entremig les contraccions dels nassos. L'anestesista es torna a queixar i jo crido " Però expliqueu-me que he de fer, cony!". Arriba el metge, el tranquilitza i m'abraça dient-me que estigui ben quieta que ara em punxen (i fins i tot em fa un petonet al cap).
Un parell de contraccions i l'epidural fa el seu efecte. El nen segueix fent el tontet però veuen que si m'estiro del cantó dret la cosa s'estabilitza. El metge diu que cal prendre-s'ho amb calma i s'estàn amb el meu home 1 hora asseguts parlant de cultura clàssica, història...tan ricamente!

Jo vaig respirant cada cop que sento la pressió de la contracció i el nen va fent. Quan estic a 7 cms el doctor em fa un tacte i ja veiem que tothom es prepara pel gran moment.
Arriba un infermer-doctor alt com un St Pau que resulta que m'apretarà la panxa des de dalt d'un tamboret.

Em diuen que agafi aire i apreti tot el que pugui. En aquest moment se m'oblida de com respirar o agafar aire i faig el que puc (el meu home diu que em poso bastant vermella).
Fem tres apretades bastant seguides i em donen temps per descansar. "Vinga, una més i ja sortirà". Em meravello de que sigui tant ràpid, agafo aire i sento com si surtís un tap de xampany. El meu home al·lucina: ja tenim aquí el nostre nen!

Ploro i ric i ja me'l posen a sobre i ens mirem i buf quina emoció tot plegat!

dilluns, 30 de novembre del 2009

El dia D

Ja fa 3 setmanes que vaig parir: com passa el temps!!!

Dilluns 9 al matí vaig anar a fer-me la meva 4rta prova de les "corretges" amb la meva mare (perquè el meu home treballava). Per segon cop, el nen va fer un "cor lent" que vol dir que va baixar el ritme cardíac un moment.

Després de la prova, el Dr em va fer un tacte i sense canviar el to de veu em va dir:
"Mira, ja crec que hauries de tenir el nen aquesta tarda. Ves a casa teva, posa't una lavativa, dutxat, dina un plat de pasta i a les 13:00 tornes cap aquí que et tornaré a mirar"
Em vaig quedar de pasta de moniato!!!

I sí sí, a les 13 hi tornem, em torna a palpar i remenar i ens diu que anem a caminar mitja horeta, que a les 14 ingressem a la clínica i que ja ens veurem allà.
Vem caminar i just quan tornàvem cap al cotxe trenco aigües: ben bé com si em pixés a sobre!

I quan a les 14:00 estavem a la porta de la clínica em ve la primera contracció. Com va dir l'Alba, la llevadora, ho vaig saber perfectament que ho era, una contracció! Em van portar en cadira de rodes a l'habitació i ja em van preparar per la feina que se'm girava.

Va aparèixer la llevadora, la Dolors, una dona d'uns 60 anys que només feia que demanar-me el nom i d'on era i com es diria el nen. Vaig pensar "L'experiència és un grau... però espero que no "chochegi". Em van monitoritzar, em van posar la via i apa, a esperar.

De les 15:00 a les 18:00, que va ser quan em van baixar al quiròfan, vaig estar amb oxitocina, respirant les contraccions. Em va anar molt bé les classes Pre-part. Ens havien ensenyat com respirar: ben profund, deixant anar l'aire ben a poc a poc, com si tinguessim una palleta a la boca. Va ser una estona dolenta però va anar passant. Jo pensava que eren 4 respiracions i que després el mal passaria i vindria un ratet de relax total. Crec que vaig trencar el son en algun dels descansos i així ho confirma el meu home.

El metge anava treient el cap i fent-me tactes. Pel monitor van veure que el nen feia el "tontet". Es veu que a les contraccions baixava el ritme cardíac. A les 18:00, estant jo dilatada 3 cms va decidir baixar-nos a quiròfan. La cosa pintava de cesàrea...

divendres, 6 de novembre del 2009

Paperassa

Sembla mentida la de coses que has de fer quan neix un bebé...

Com que sóc bastant quadrada (i tinc temps...) m'he entretingut a fer un document amb un resum de links i passos a seguir (que suposo que farà el meu maridet amb molt de gust!).
Ho penjo aquí per si a algú li serveix d'alguna cosa, tot i que ho he tret del web de la Generalitat (però fa una mandra de llegir...)
I dit això, me'n vaig a passejar un ratet.

dijous, 5 de novembre del 2009

Les "corretges"

Ja fa dos divendres que ens passem 1 hora escoltant els batecs del nostre nen: és una monitorització fetal

No sé perquè en diuen "corretges" si només te'n posen una (espècie de cinturó elàstic) amb un sensor que està connectat a una màquina tipus "electrocardiograma" que va dibuixant unes muntanyes russes (tipus terratrèmol). Després et donen una espècie de "pipeta" també connectada no-sé-on (tinc mobilitat reduïda) que has d'apretar cada cop que sentis que el bebé és belluga. I tot queda enregistrat en una gràfica de paper.
El Dr. ens va dir que tot estava correcte i que només 1 de cada 100 testos surt malament. I que tenen de validesa 1 setmana.

Fa gràcia sentir els seus batecs i com es va acccelerant i alentint, en teoria sense cap motiu! I les dues vegades, quan el meu home arriba d'aparcar el cotxe i li comença a parlar, el nen es mou més.

Després d'una horeta, el Dr entra, es mira la gràfica i em fa un tacte. Els dos cops m'ha dit que el coll de la matriu estava tancat i que el nen hi tenia el cap apretant. I que encara estava verda. Demà sant-tornem-hi, si no pareixo aquesta nit!

El pitjor de tot és la incomoditat de la camilla. Sembla mentida que no tinguin en compte que et deixa les lumbars fetes caldo i quan m'aixeco després de tanta estona semblo un mix entre la meva iaia i el Chiquito...

divendres, 23 d’octubre del 2009

Visita a la Clínica

Fa uns dies vem demanar hora per visitar les instal·lacions de la clínica on aniré a parir.

Segons la llevadora que ens fa l'aquagym, l'Alba, tant el personal com els mitjans tècnics d'aquest centre estan per sota del que haurien de ser tenint en compte que es privat. Val a dir que totes les seves opinions són bastant radicals i que ella treballa a un hospital públic. I la contradicció de tot plegat és que la majoria de les seves "clientes" anirem a la clínica a parir!!

Com ja vaig escriure en un post anterior, l'Alba ens va explicar que el percentatge de cesàries allà és molt més alt que a la Seguretat Social.
També resulta que si el nen surt amb algun tipus de problema l'envien ràpidament a l'hospital, separant-lo de la mare.
I es veu que van curts de personal d'urgències (i això que, com a bons mamífers, acostumem a posar-nos de part a hores nocturnes intempestives!). L'únic avantatge resulta ser no haver de compartir habitació i tenir intimitat amb el teu fill des del primer moment...però "no hauriem de confondre un hospital amb un hotel!!". Així que en general normalment ens espanta una mica, cosa que no sé si hem d'agrair o tot el contrari...( El cert és que la majoria de gent que conec fa el que pot per parir allà i no he sentit queixes... )

En resum, que divendres vem amb una altra parella de prenyats amics nostres a fer-hi un tour i va estar bé. Ens van ensenyar la consulta on determinaran si ens quedem o ens envien a casa, una habitació estàndar (amb un cristo penjat...), la sala on renten i canvien els bebés, el lloc on tenene les incubadores i un dels quiròfans. La infermera va ser molt amable i ens va explicar i respondre tot el què vem voler.
I fins la propera, que serà ben aviat!!!
(Encara no me'n faig pagues i això que la panxa m'ho recorda constantment!! És normal?)