Dimarts passat vam ensopegar un documental molt xulo al 33.
Explicava de manera molt original el camí que han de recórrer els espermatozoides per arribar fins l'òvul. Les mil-i-una han de passar els pobres bitxos! I com va dir un dels científics que hi sortia, al final tot és qüestió de sort. I és que estem en aquest món de casualitat...
En el nostre cas, el camí va ser molt més curt (i car), vease potet-pipeta-placa de petri-pipeta-interior òvul. Resulta que el nostre fill és primer un miracle de la ciència i després un miracle de la Natura.
(I això sense comptar amb ajudes divines vàries encarregades a les iaies o pelegrinacions a Montserrat!)
divendres, 22 de gener del 2010
dimecres, 13 de gener del 2010
Vaca lechera
El meu menut ja té 2 mesos.
Ens sembla que hagi estat amb nosaltres des de sempre. I poquet a poquet va creixent.
Ha augmentat 2 Kg i ha crescut 7 cm. I tot gràcies a la meva llet!
Els primers dies van ser durs perquè havia de guanyar pes i el nen no estava per la feina: s'adormia a mig dinar. Sempre l'havia de despullar, pessigar-li els talons, empipar-lo com pogués per despertar-lo. I a la nit era quan ho passava malament perquè prou feina tenia jo per estar desperta!! I això que pràcticament no vaig tenir problemes de clivelles...
La pediatra em va aconsellar que quan veiés al nen amb gana li donés un suplement de llet artificial. I unes quantes nits que plorava i no es calmava li'n vam donar. El cert és que se'l bevia gairebé tot d'una tirada però després seguia igual de neguitós...
Però ara es pot dir que mare i fill ja en sabem una mica més del tema. I com que veig que augmenta de pes, jo confio en l'acte de fe que és donar-li el pit.
Al començament prenia tots d'aliments que recomanen per fer llet: caldo, cervesa sense alcohol, ametlles, llet...Vaig deixar de prendre xocolata!!! Ara ja no estic tan obsessionada però al matí segueixo prenent complements: Natalben, alfals i equinàcia. I em permeto un bombonet i una mica de Nesquick cada dia, com a premi!!
Ens sembla que hagi estat amb nosaltres des de sempre. I poquet a poquet va creixent.
Ha augmentat 2 Kg i ha crescut 7 cm. I tot gràcies a la meva llet!
Els primers dies van ser durs perquè havia de guanyar pes i el nen no estava per la feina: s'adormia a mig dinar. Sempre l'havia de despullar, pessigar-li els talons, empipar-lo com pogués per despertar-lo. I a la nit era quan ho passava malament perquè prou feina tenia jo per estar desperta!! I això que pràcticament no vaig tenir problemes de clivelles...
La pediatra em va aconsellar que quan veiés al nen amb gana li donés un suplement de llet artificial. I unes quantes nits que plorava i no es calmava li'n vam donar. El cert és que se'l bevia gairebé tot d'una tirada però després seguia igual de neguitós...
Però ara es pot dir que mare i fill ja en sabem una mica més del tema. I com que veig que augmenta de pes, jo confio en l'acte de fe que és donar-li el pit.
Al començament prenia tots d'aliments que recomanen per fer llet: caldo, cervesa sense alcohol, ametlles, llet...Vaig deixar de prendre xocolata!!! Ara ja no estic tan obsessionada però al matí segueixo prenent complements: Natalben, alfals i equinàcia. I em permeto un bombonet i una mica de Nesquick cada dia, com a premi!!
dimarts, 8 de desembre del 2009
Cap a casa
Vaig parir un dilluns i el divendres al matí ja em trobava millor i em van venir unes ganes boges de marxar cap a casa: home sweet home!
El nen, que va nèixer amb 2890g, va baixar fins a 2650g però com portava dos dies estable de pes, ens van donar el passaport. Però dilluns haviem de tornar per fer-li un seguiment i veure com evolucionava el pes.
No recordo gaire bé els dies següents. Sé que dissabte vaig fer anar a comprar un coixí de lactància al meu home i que ens va anar molt bé.
Sé que estava molt pendent d'alletar al nen i/o donar-li un suplement si veia que es quedava amb gana (però el cert és que s'adormia sempre).
Que patia a l'hora de desperta-lo per menjar i quan s'adormia als cins minuts de la primera teta, sobretot a la matinada quan primer m'havia de despertar jo abans.
Que encara estava nerviosa i insegura, aclaparada totalment per la nova situació...
I que no tenia ganes de veure o estar amb els parents que s'empenyaven en venir a casa!
En resum, estavem vivint en primera persona "el gran canvi" que ens havien explicat!
El nen, que va nèixer amb 2890g, va baixar fins a 2650g però com portava dos dies estable de pes, ens van donar el passaport. Però dilluns haviem de tornar per fer-li un seguiment i veure com evolucionava el pes.
No recordo gaire bé els dies següents. Sé que dissabte vaig fer anar a comprar un coixí de lactància al meu home i que ens va anar molt bé.
Sé que estava molt pendent d'alletar al nen i/o donar-li un suplement si veia que es quedava amb gana (però el cert és que s'adormia sempre).
Que patia a l'hora de desperta-lo per menjar i quan s'adormia als cins minuts de la primera teta, sobretot a la matinada quan primer m'havia de despertar jo abans.
Que encara estava nerviosa i insegura, aclaparada totalment per la nova situació...
I que no tenia ganes de veure o estar amb els parents que s'empenyaven en venir a casa!
En resum, estavem vivint en primera persona "el gran canvi" que ens havien explicat!
A la Clínica (2)
L'endemà al matí s'emporten el bebé a la "nursery" per banyar-lo, canviar-lo i revisar-lo. Com està al costadet de l'ahbitació ens hi anem a veure com li fan.
L'infermera detecta que és un "baix pes" per les setmanes de gestació: 2890g per 39.5 setmanes. La pediatre diu que està al P10 (percentil 10) cosa que m'alarma una mica perquè matemàticament vol dir que el seu pes està en el 10% més baix de pesos de nadons. A partir de llavors el controlaran tres cops al dia (constants vitals i nivell de sucre).
El nen es passa el dia dormint i no té gens de ganes de xuclar calostre.
Les infermeres em diuen que és un gandulet, que jo de mugrons i areola ho tinc molt bé.
Em diuen que m'estimuli amb un tirallets per no tenir problemes amb la "pujada de la llet" i així ho faig. Em venen les primeres sensacions de "vaca lechera".
Com detecten que està baix de sucre, em recepten un biberó de suplement. Començo a preocupar-me per si no podré donar-li el pit, per si s'acostumarà a la tetina que raja més.
A més, estic neguitosa per la horrible sensació d'infecció d'orina que em molesta moltíssim més que la tibantor dels punts. El meu periné està en hores baixes i tinc problemes amb tots els orificis de la zona. Passo una nit en blanc a la tassa del water, sense descansar, incómoda al llit, plorant a estones...
Fins que decideixo que he de tornar a respirar!
L'infermera detecta que és un "baix pes" per les setmanes de gestació: 2890g per 39.5 setmanes. La pediatre diu que està al P10 (percentil 10) cosa que m'alarma una mica perquè matemàticament vol dir que el seu pes està en el 10% més baix de pesos de nadons. A partir de llavors el controlaran tres cops al dia (constants vitals i nivell de sucre).
El nen es passa el dia dormint i no té gens de ganes de xuclar calostre.
Les infermeres em diuen que és un gandulet, que jo de mugrons i areola ho tinc molt bé.
Em diuen que m'estimuli amb un tirallets per no tenir problemes amb la "pujada de la llet" i així ho faig. Em venen les primeres sensacions de "vaca lechera".
Com detecten que està baix de sucre, em recepten un biberó de suplement. Començo a preocupar-me per si no podré donar-li el pit, per si s'acostumarà a la tetina que raja més.
A més, estic neguitosa per la horrible sensació d'infecció d'orina que em molesta moltíssim més que la tibantor dels punts. El meu periné està en hores baixes i tinc problemes amb tots els orificis de la zona. Passo una nit en blanc a la tassa del water, sense descansar, incómoda al llit, plorant a estones...
Fins que decideixo que he de tornar a respirar!
A la Clínica
Després de cosir-me (i fer-me un brodat, segons fonts consultades) amb el nen a sobre, pugem cap a l'habitació, molt cofois!
És tan petit...! I té uns ullassos ben oberts. No em canso de fer-li petons.
De seguida li ofereixo el pit i li surt l'instint, busca i intenta xuclar el mugró. La cosa pinta bé per la lactància materna però n'haurem d'aprendre els dos!
Arriba ma mare i ma germana, que ha vingut expressament de Lleida per conèixer el seu nebot.
Més tard arriba tota la tropa de Bcn. Tothom diu que és molt guapo i els donem la raó.
El bebé passa la nit dormint plàcidament mentre sentim la nostra veïneta plorar com una desesperada. Jo no dormo gaire, l'adrenalina i els nervis em fan estar pendent del peque.
És tan petit...! I té uns ullassos ben oberts. No em canso de fer-li petons.
De seguida li ofereixo el pit i li surt l'instint, busca i intenta xuclar el mugró. La cosa pinta bé per la lactància materna però n'haurem d'aprendre els dos!
Arriba ma mare i ma germana, que ha vingut expressament de Lleida per conèixer el seu nebot.
Més tard arriba tota la tropa de Bcn. Tothom diu que és molt guapo i els donem la raó.
El bebé passa la nit dormint plàcidament mentre sentim la nostra veïneta plorar com una desesperada. Jo no dormo gaire, l'adrenalina i els nervis em fan estar pendent del peque.
dimarts, 1 de desembre del 2009
El dia D (part 2)
I resulta que quan estem esperant un ascensor per baixar al quiròfan ... s'espatllen tots i em fan esperar una estoneta al passadís! Entre contracció i contracció jo pensava en la pinta que devia fer dalt de la camilla (per sort em van posar un llençolet per tapar-me les vergonyes, sinó em moro!!!)
Baixem al quiròfan, em col·loquen a la camilla d'operar i visc un moment de crisi. Per una banda la llevadora em canvia la via que se m'havia omplert de sang. Per l'altra l'anestesista es queixa que estic fatal per posar-me l'epidural. Per l'altra, una infermera m'intenta moure per seure millor. Entremig les contraccions dels nassos. L'anestesista es torna a queixar i jo crido " Però expliqueu-me que he de fer, cony!". Arriba el metge, el tranquilitza i m'abraça dient-me que estigui ben quieta que ara em punxen (i fins i tot em fa un petonet al cap).
Un parell de contraccions i l'epidural fa el seu efecte. El nen segueix fent el tontet però veuen que si m'estiro del cantó dret la cosa s'estabilitza. El metge diu que cal prendre-s'ho amb calma i s'estàn amb el meu home 1 hora asseguts parlant de cultura clàssica, història...tan ricamente!
Jo vaig respirant cada cop que sento la pressió de la contracció i el nen va fent. Quan estic a 7 cms el doctor em fa un tacte i ja veiem que tothom es prepara pel gran moment.
Arriba un infermer-doctor alt com un St Pau que resulta que m'apretarà la panxa des de dalt d'un tamboret.
Em diuen que agafi aire i apreti tot el que pugui. En aquest moment se m'oblida de com respirar o agafar aire i faig el que puc (el meu home diu que em poso bastant vermella).
Fem tres apretades bastant seguides i em donen temps per descansar. "Vinga, una més i ja sortirà". Em meravello de que sigui tant ràpid, agafo aire i sento com si surtís un tap de xampany. El meu home al·lucina: ja tenim aquí el nostre nen!
Ploro i ric i ja me'l posen a sobre i ens mirem i buf quina emoció tot plegat!
Baixem al quiròfan, em col·loquen a la camilla d'operar i visc un moment de crisi. Per una banda la llevadora em canvia la via que se m'havia omplert de sang. Per l'altra l'anestesista es queixa que estic fatal per posar-me l'epidural. Per l'altra, una infermera m'intenta moure per seure millor. Entremig les contraccions dels nassos. L'anestesista es torna a queixar i jo crido " Però expliqueu-me que he de fer, cony!". Arriba el metge, el tranquilitza i m'abraça dient-me que estigui ben quieta que ara em punxen (i fins i tot em fa un petonet al cap).
Un parell de contraccions i l'epidural fa el seu efecte. El nen segueix fent el tontet però veuen que si m'estiro del cantó dret la cosa s'estabilitza. El metge diu que cal prendre-s'ho amb calma i s'estàn amb el meu home 1 hora asseguts parlant de cultura clàssica, història...tan ricamente!
Jo vaig respirant cada cop que sento la pressió de la contracció i el nen va fent. Quan estic a 7 cms el doctor em fa un tacte i ja veiem que tothom es prepara pel gran moment.
Arriba un infermer-doctor alt com un St Pau que resulta que m'apretarà la panxa des de dalt d'un tamboret.
Em diuen que agafi aire i apreti tot el que pugui. En aquest moment se m'oblida de com respirar o agafar aire i faig el que puc (el meu home diu que em poso bastant vermella).
Fem tres apretades bastant seguides i em donen temps per descansar. "Vinga, una més i ja sortirà". Em meravello de que sigui tant ràpid, agafo aire i sento com si surtís un tap de xampany. El meu home al·lucina: ja tenim aquí el nostre nen!
Ploro i ric i ja me'l posen a sobre i ens mirem i buf quina emoció tot plegat!
dilluns, 30 de novembre del 2009
El dia D
Ja fa 3 setmanes que vaig parir: com passa el temps!!!
Dilluns 9 al matí vaig anar a fer-me la meva 4rta prova de les "corretges" amb la meva mare (perquè el meu home treballava). Per segon cop, el nen va fer un "cor lent" que vol dir que va baixar el ritme cardíac un moment.
Després de la prova, el Dr em va fer un tacte i sense canviar el to de veu em va dir:
"Mira, ja crec que hauries de tenir el nen aquesta tarda. Ves a casa teva, posa't una lavativa, dutxat, dina un plat de pasta i a les 13:00 tornes cap aquí que et tornaré a mirar"
Em vaig quedar de pasta de moniato!!!
I sí sí, a les 13 hi tornem, em torna a palpar i remenar i ens diu que anem a caminar mitja horeta, que a les 14 ingressem a la clínica i que ja ens veurem allà.
Vem caminar i just quan tornàvem cap al cotxe trenco aigües: ben bé com si em pixés a sobre!
I quan a les 14:00 estavem a la porta de la clínica em ve la primera contracció. Com va dir l'Alba, la llevadora, ho vaig saber perfectament que ho era, una contracció! Em van portar en cadira de rodes a l'habitació i ja em van preparar per la feina que se'm girava.
Va aparèixer la llevadora, la Dolors, una dona d'uns 60 anys que només feia que demanar-me el nom i d'on era i com es diria el nen. Vaig pensar "L'experiència és un grau... però espero que no "chochegi". Em van monitoritzar, em van posar la via i apa, a esperar.
De les 15:00 a les 18:00, que va ser quan em van baixar al quiròfan, vaig estar amb oxitocina, respirant les contraccions. Em va anar molt bé les classes Pre-part. Ens havien ensenyat com respirar: ben profund, deixant anar l'aire ben a poc a poc, com si tinguessim una palleta a la boca. Va ser una estona dolenta però va anar passant. Jo pensava que eren 4 respiracions i que després el mal passaria i vindria un ratet de relax total. Crec que vaig trencar el son en algun dels descansos i així ho confirma el meu home.
El metge anava treient el cap i fent-me tactes. Pel monitor van veure que el nen feia el "tontet". Es veu que a les contraccions baixava el ritme cardíac. A les 18:00, estant jo dilatada 3 cms va decidir baixar-nos a quiròfan. La cosa pintava de cesàrea...
Dilluns 9 al matí vaig anar a fer-me la meva 4rta prova de les "corretges" amb la meva mare (perquè el meu home treballava). Per segon cop, el nen va fer un "cor lent" que vol dir que va baixar el ritme cardíac un moment.
Després de la prova, el Dr em va fer un tacte i sense canviar el to de veu em va dir:
"Mira, ja crec que hauries de tenir el nen aquesta tarda. Ves a casa teva, posa't una lavativa, dutxat, dina un plat de pasta i a les 13:00 tornes cap aquí que et tornaré a mirar"
Em vaig quedar de pasta de moniato!!!
I sí sí, a les 13 hi tornem, em torna a palpar i remenar i ens diu que anem a caminar mitja horeta, que a les 14 ingressem a la clínica i que ja ens veurem allà.
Vem caminar i just quan tornàvem cap al cotxe trenco aigües: ben bé com si em pixés a sobre!
I quan a les 14:00 estavem a la porta de la clínica em ve la primera contracció. Com va dir l'Alba, la llevadora, ho vaig saber perfectament que ho era, una contracció! Em van portar en cadira de rodes a l'habitació i ja em van preparar per la feina que se'm girava.
Va aparèixer la llevadora, la Dolors, una dona d'uns 60 anys que només feia que demanar-me el nom i d'on era i com es diria el nen. Vaig pensar "L'experiència és un grau... però espero que no "chochegi". Em van monitoritzar, em van posar la via i apa, a esperar.
De les 15:00 a les 18:00, que va ser quan em van baixar al quiròfan, vaig estar amb oxitocina, respirant les contraccions. Em va anar molt bé les classes Pre-part. Ens havien ensenyat com respirar: ben profund, deixant anar l'aire ben a poc a poc, com si tinguessim una palleta a la boca. Va ser una estona dolenta però va anar passant. Jo pensava que eren 4 respiracions i que després el mal passaria i vindria un ratet de relax total. Crec que vaig trencar el son en algun dels descansos i així ho confirma el meu home.
El metge anava treient el cap i fent-me tactes. Pel monitor van veure que el nen feia el "tontet". Es veu que a les contraccions baixava el ritme cardíac. A les 18:00, estant jo dilatada 3 cms va decidir baixar-nos a quiròfan. La cosa pintava de cesàrea...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)