Pàgines

dilluns, 20 d’agost del 2012

Projecte rinyonera

Estic molt contenta i orgullosa d'haver participat en aquest projecte de la Inma de Paramipequeconamor.


La feina és molt senzilla (i a més he fet la rinyonera més fàcil) però m'ha servit per posar una cremallera, recordar com es cosia a màquina, enganxar un velcro...
El resultat m'encanta i m'ha quedat el cuquet de fer més cosetes!



(PD:És una rinyonera 100% reciclada perquè la roba, la cremallera i també la floreta texana són reaprofitades)

diumenge, 19 d’agost del 2012

Gaudint de l'estiu



Potser perquè també hem passat estones tristes que me n'adono que estem gaudint molt d'aquest estiu.
El peque és pura energia positiva que se t'encomana vulguis o no. Descalç i a la carrera, es passa el dia cantant, fent voltes pel pis o la terrassa amb la moto o el "carri-cotxe", demanat-te que li expliquis un conte o facis un puzzle amb ell, xerrant pels colzes...
Com diuen totes les mares..."El veig taaaan gran!". I em sento molt satisfeta perquè alguna cosa devem tenir a veure els seus pares amb la seva felicitat, no?


dijous, 9 d’agost del 2012

Anècdota

Ahir vem anar a la font amb uns amics i el seus fills: va estar molt bé sopar a la fresqueta!
"Vaig fer un pipi!" - li dic al meu home.
Salta el meu fill, ben seriós: "Mama, apunta bé".
(i tot caminant, m'anava pixant de riure!)

dimecres, 8 d’agost del 2012

De peus a terra

Darrerament aquesta és la pinta que té la planta dels peus del meu fill.
Confesso que pateixo una mica quan el veig descalç però em recordo a mi mateixa que a mi, de petita, també m'encantava anar sense sabates (fins i tot a l'hivern) i que a casa meva sempre m'instaven a posar-me les pantufles. "Las enfermedades se cogen por los pies!!!"- em deia la meva iaia. Jo li vaig posant les sabatilles però ell triga molt menys en treure-se-les. Així que millor em concentro en una altra cosa i penso per exemple en el plaer que suposa xafar la gespa artificial o sentir l'escalfor de les rajoles de la terrassa a la planta del peu. I em convenço de que el peque, descalç, és ben bé feliç.

dilluns, 6 d’agost del 2012

El tren de la setmana

Al blog de la Marina, Pell a pell, vaig veure fa temps un tren amb els dies de la setmana, Podeu veure'l aquí. Ella el feia servir per encabir-hi una activitat diferent per dia.

Com que estem de vacances i ara casa meva és diu anarquia, vaig decidir fer el tren només amb els dies i la posició que ocupen. (si hi ha números, tinc éxit assegurat!).

No està gaire treballat (podria dir que és un Tren versió 1.0) però al peque li va agradar: posa els vagons en ordre, després els desordena, repinta les rodes...
I també ha servit perquè el peque digui frases com ara "Avui som al tres!" si som a dimecres.


Potser de cara a setembre el torno a fer i inspirant-me amb el tren de la Marina, hi incloc alguna activitat setmanal, per recordar que el dia a dia s'enriqueix si fem coses noves i diferents!

dissabte, 4 d’agost del 2012

Prova de la Lactosa


Dimarts ven anar a la clínica a fer-li la prova de la lactosa, per descartar que en sigui al·lèrgic. (Continua d'aquest post)

La prova consisteix en beure un preparat de lactosa i anar bufant cada mitja hora.
El peque anava en dejú així que es va beure el got "d'aigua" sense problemes.
Però a l'hora d'omplir una bosseta a bufades...no hi va haver manera.  Ell bufava quatre o cinc cops i ja es cansava. Deia "Jastà" i s'intentava treure la mascareta. Aleshores, molt a pesar meu, l'empresonavem de mans i peus i es posava a plorar, pobret. I llavors la bossa s'omplia en un moment amb els seus brams interminables.
Després de 5 hores allà, entrant i sortint, intentant bufar i acabant plorant, el veredicte va ser negatiu. Una cosa menys en què pensar!

Aquestes vacances portem dies de tot amb el menjar. Hi ha àpats que s'ho acaba tot i d'altres que marraneja i et desespera. Però s'ha engreixat, ha crescut i se'l veu content. Així que suposo que tout va bien!

dijous, 2 d’agost del 2012

Pèrdua

Acabem de passar uns dies tristos: una besàvia del peque va morir dijous passat. Li havíen diagnosticat un càncer al març i durant aquests mesos va anar empetitint-se, setmana a setmana.
Va esperar que tots els seus néts (i besnéts) haguéssin tornat de vacances per marxar ella. I ho va fer quan érem tots junts a casa, després d'un petonet del meu fill (quan hi penso, m'emociono).


Era una iaia especial, començant pel nom: tothom la coneixia com la iaiato.
Sempre tenia algun detallet pels besnéts: cosa que li feia gràcia, els hi comprava, ni que fos per majors de 6 anys! Tenim la casa plena de contes, quaderns, colors i joguines seus pels propers anys.

Quan anem a casa dels meus sogres encara penso que la trobaré al sofà jugant al tetris amb la seva Nintendo DS. Se'm fa estrany saber que no tornarem a sentir les seves històries de la mamà i el papà i el C/Diputació, del seus estius a S'Agaró, de quan el meu home era petit...

El meu fill va demanar on era quan va veure el llit buit: li vem dir que havia marxat. Després va veure una fotografia seva en un àlbum de fotos i va exclamar: "Mira, aquí la Iaiato està desperta!".
Quan vem anar al seu pis, feia veure que trucava per telèfon i li deia "Com estàs, Iaiato?".
Vida i mort, sempre de la mà encara que no ho volguem veure.


PS:Un darrer detall de la Iaiato va ser regalar-nos la loteria que sempre ens portava per Nadal i estava convençuda que "ens arreglaria"!