Pàgines

dijous, 10 de març del 2011

Agraïda

Diuen que de tot és pot extreure alguna cosa bona.

Mentre érem a la sala d'espera, jugant amb el peque, vam veure una parella que rondava els 40 i que estaven en tractament.
Em van agafar unes ganes de plorar.... Perquè nosaltres ja tenim un fill!

Tot ens va anar rodat la primera vegada: vàrem ser afortunats.
Però quantes parelles han de fer un intent darrere un altre i no hi ha manera d'aconseguir embarassar-se?

El dimarts va ser un dia trist perquè potser no tindrem més fills, però de veritat que l'experiència em va fer adonar de la sort que ja tenim i de com n'és de valuós aquest petitó que ara està fent la migdiada a l'habitació del costat.

Cap supervivent

Dimarts era el dia D però al final no va ser-ho del tot.

La setmana abans havíem tornat a la clínica, on la Dra. Rip ero (nova incorporació) ens va atendre molt amablement. En inspeccionar-me, va concloure que tot estava perfecte, que seguís amb la Meri estra i que tres dies abans de la transfer, dissabte, comencés amb el Proge ffik.

La data em va permetre fer dues coses: anar a la rua de Carnaval el dissabte i planificar el dilluns la feina pels alumnes de les 6 classes que faltaria mentre "fes repòs".

La nit de dilluns a dimarts va ser bastant dolenta: jo no em podia adormir i el peque va despertar-se a les 2:00am amb ganes de marxa. A les 4:00am tothom ja era al seu llit, així que vaig poder descansar una miqueta...

Cap allà les 9 ens truquen de Fecun med i el cap de laboratori em diu que són males notícies: Cap dels tres embrions havia sobreviscut a la descongelació.
Quedem que baixem igualment per parlar. Penjo i ploro una miqueta al llit amb el meu home.

Era una possibilitat, ho sabíem, però com que les estadístiques diuen que es desperten el 60% dels embrions congelats i el seu germanet havia sortit tan rodó... Jo no m'ho esperava.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Una punxada

Vam tornar a Granollers i va haver-hi una diferència: aquest cop érem tres.

Com de costum anàvem tard. Em van descarregar i vaig sortir pitant cap a la mútua.
Tot seguia al mateix lloc, dos anys després. Pujo per les escales fins el 3er pis.
Em van agafar de seguida. La Dra. Cel ades em va fer una eco vaginal per veure'm l'endometri i els ovaris. "Tot està parat i perfecte, ara mateix t'injecto el Deca peptyl".
Arriben els meus homes i tots tres escoltem el procés a seguir amb la graella de dosis.
Al tercer dia de la regla començo amb la Meri mestra i el dia 1 de març revisió del forn.
Si tot va com ha d'anar, la implantació serà al mes de març.
De moment no estic nerviosa, ho he d'assimilar.
Segur que serà menys angoixant: ja som pares i sabem que podem tornar a ser-ho.

dijous, 3 de febrer del 2011

Operació germanet@

Com que faré 34 anys i això juga molt en contra, hem començat l'operació germanet@.

Després de la quarentena, quan la llevadora o el ginecòleg deien que prenguéssim precaucions jo sempre pensava "Ojalà m'hi quedés!". Però ja ha passat gairebé 1 any i res de res: no hi ha hagut miracle.
Per això el dia 3 de gener vem tornar a veure al Dr. Sau ra de Fecu nmed i ens va explicar el què havíem de fer per anar preparant "el forn".

Vem comprar les drogues (uns 200 euros, no entra res per la SS per ser clínica privada) i vaig fer una ullada als prospecte no-sé-perquè (la tira d'efectes secundaris!).

De moment només m'he hagut de prendre unes antibabies (Dona bel) i demà cap a Grano llers, on amb la 12ena pastilla em punxaran Deca peptyl mensual. I ja ens diran.

Per aquestes mateixes dates fa 2 anys ens van fabricar uns quants embrions.
El més bufó me'l van implantar i en va sortir el meu fill. Esperem que algun dels seus tres germanets congelats tingui moltes ganes de viure i decideixi quedar-se enganxat al meu úter... We'll see.

dissabte, 29 de gener del 2011

Tots els posts pendents en un

Des del setembre que no publico res. I és que no trobo el moment de posar-me a escriure!

I això que el peque és un tros de cel, fa una migdiada a la tarda i a les 21:00 ja dorm.
Però he d'estar per ell (i vull estar-hi) i en els moments que dorm miro d'adelantar coses, preparar classes, corregir deures...Perquè preparar un brou amb un nen a les cames em posa dels nervis!!!
I quan no pots estar per ell és quan reclama més la teva atenció (punyetero!).

Ara ja camina i ja té la boca plena de dents!
Menja molt bé (i quan tanca la boca és que en té prou) i li encanta tastar coses noves.
No va bufar l'espelma del pastís (no havíem practicat) però sí que va sucar-hi el ditet.
Per Nadal ens van omplir la casa de joguines (tothom babeja per ell!) i ell va gaudir trastejant amb les capses.
És un nen tranquil, que juga molt amb les seves coses, li encanta passar pàgines dels contes, balla quan sent música i es fa entendre assenayalant i dient "a-paaaaaaa!" (vocabulari molt reduït, s'ha de reconèixer!)
I quan està "carronyo" és perquè li passa alguna: té son, té un queixal explotant...
En definitiva, se'l veu sa i feliç...i això m'omple d'alegria!

dimarts, 28 de setembre del 2010

De neures i esgotaments

Se'm va acabar la bona vida i ja fa gairebé 2 mesos que treballo.

Com que estic a mitja jornada puc passar el matí amb el meu fill, i quan marxo se n'encarrega la cangur oficial, la meva mare.
El nen s'ha adaptat bé a la seva nova rutina: Està ben panxo!
A mig matí me'l ve a buscar a casa i se l'emporta a comprar. Després migdiada, una mica de jocs amb l'avi i els besavis i, en acabat, li dóna el dinar. Cap a quarts de dues arribo jo i o bé dino amb ells o bé tornem a casa.

Sembla ben muntat, no? Doncs jo encara no rutllo del tot.

Primer a casa tot està així-així: pel mig i no gaire net/pulit!(i això que el peque gatejant és com si passés la mopa...)
Després a la feina estic pagant la meva llarga inactivitat: no recordava que em costés tant torejar amb els nanos! (He perdut la pràctica? Em tornaré a acostumar? Quan?He de rebaixar el meu nivell d'exigència per rebaixar tensió? Buff, i això que no estic a sencera...)

I a la nit estic KO: a les 23:00h se m'acaben els cacahuets.

dilluns, 30 d’agost del 2010

I kea y los ñiños

Sóc una fan d' I kea, ho confesso.

Al començament de sortir amb el meu home hi anàvem tot sovint: tot està tan ben posadet, tot sembla tan acollidor... Jo que sóc molt casolana, somniava amb la casa dels meus somnis i allà la tenia feta realitat, a punt per entrar-hi a viure.

Després va arribar la vida en parella i vem seguir anant-hi per agafar idees i comprar cosetes: algunes molt útils, d'altres no tant. De mobles pocs, unes llibreries i cadires plegables (tenint parents fusters, els hem donat negoci a ells).

I ara amb el peque, la secció I kea i los ñiños és una mina! Des de que va nèixer hi he anat 4 cops, 2 amb peque i 2 sense (per desconnectar).
Recomano aquest llibre, i aquest joc de vasets: li encanten i s'hi passa moltes estones.
I avui li he comprat aquest joc d'anelles, a veure què tal li va.

Ara deixaré passar un temps, que ja ho tinc molt vist!