Pàgines

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Circum cidit

Dilluns van operar de fimosi al peque. Ara fa 24 hores que som a casa i no m'esperava pas que estigues tan panxo: cantant i jugant pel menjador, content de la vida!

No vaig anar a treballar. Quan ens vem despertar em va demanar d'anar al col·le. "Carinyet, avui t'arreglen la pixurrina!". Havia d'estar en dejú a partir de les 10 i ni aigua a partir de les 13. Com que és tan frugal no va haver-hi cap problema amb el tema: vem fer passar el matí plàcidament, vem sortir als gronxadors al migdia, el vem banyar mentre feia el dinar i va mirar el Mic mentre nosaltres menjavem a la cuina.

A les 14 ingressavem i de camí se'ns va adormir. Va estar una horeta clapant al llit de la clínica, nosaltres esperant a que passés l'estona. A les 17:15 ens van dir de baixar a quiròfan. Era dia de fimosis i hi havia un nen berrejant com un desesperat. El peque estava tranquil, bem abraçat a mi. El vaig entregar (dissimulant  la meva inquietud) a un infermer simpàtic, la seva cara era de no saber què passava però confiat, ens deia adeu.

Se'ns va fer llarga l'espera a l'habitació. Finalment van trucar a les 17:45 perquè baixessim, que ja estava operat. En arribar, ell ens mirava desde la camilla, somnolent. Li van dibuixar un globus vermell i al cap d'un ratet ens van deixar pujar.

Fins les 19 va estar una mica neguitós: es volia treure la via, volia prendre's un suc, ara a la falda de la mama, ara grinyolant... Amb l'arribada del sopar vem aconseguir que fes pipi i el va fer tranquil·lament, sense mostres de dolor. La infermera ens va ensenyar què s'havia de fer després de cada cop que orinés: baixar la pell del glande, posar-hi un gel urològic i tornar a pujar-li la pelleta.

 L'anècdota del moment va ser que al meu home (que és aprehensiu per coses d'aquestes) li va fer angúnia i es va refugiar al WC per no caure tot llarg a terra. La infermera el va veure quan sortia i va cridar a dues infermeres més, que el van estirar al llit de l'acompanyant. El meu home estava tan blanc com avergonyit! Mentrestant, el peque content com un gínjol, devorava la sopa i les salsitxes amb patates...

La nostra intenció era passar la nit allà però al nen se'l veia tan normal, sense cap patiment quan li curava la ferida, que decidim marxar cap a casa.  Si té dolor li podem donar Dalsy.

Però no ha calgut: ha descansat molt bé. Algun cop ha grinyolat però sembla que pel somni.
Durant tot el dia d'avui ha seguit fent pipi sense problemes i només s'exclama quan el curo, cada cop menys. Només s'ha fet mal un cop baixant d'una cadira, fent cara de dolor, queixant-se i tocant-se l'entrecuix. Però hores després ha pujat a la moto sense adonar-se'n.

El què em deixa més tranquil·la és que està de bon humor: tot el dia corrent i cantant, xerrant pels descosits. Creo els dits perquè em sembla que ha passat el pitjor d'aquest capítol i resulta que ja està circum cidit i que sa mare ha patit més que no pas ell!!




diumenge, 30 de setembre del 2012

Por fin la lluvia!

Pel tió ens van regalar un impermeable (del Mickey), les botes d'aigua (del Barça) i un paraigua (del nan"gruñón"). Fins ahir que no els vem poder estrenar com Déu mana: per fi va ploure amb ganes!

No sé si s'ho va passar més bé el peque o la seva mare (també estrenant botes vermelles del Decat lhon!!). Feia taaaaaant que no xafava bassals!!!

divendres, 28 de setembre del 2012

Ciutat de cartró

Aquest estiu hem fet moltes cosetes amb el peque. Com diu la meva veïna, teniem temps lliure i un nen tranquil·let que ens deixava fer.

Volia fer-li una ciutat de feltre que havia vist en aquest post de l'Inma de Paramipequeconamor. Fins i tot vaig comprar feltre per començar a treballar-hi i vaig dibuixar un parell de croquis...però al final la mandra em va vèncer.

Amb els cartrons d'embalatge d'un armari PAX d'Ikea vam improvitzar una cosa semblant. I el meu home va redescobrir les seves dots -amagades- de dibuixant!


 


El cartró (doblegat) encara ronda per casa. Quan ens peta, el despleguem i seguim dibuixant. El peque no és que hi jugui molt però una mica sí que s'hi entreten: tot just ara comencem a fer joc simbòlic. (Però la veritat és que ell prefereix mil vegades més jugar a embolicar-se amb una estoreta de de ioga: "Mira mama sóc un macarró". Què hi farem!).

dimecres, 26 de setembre del 2012

Ram de kirigami

Quan em poso a navegar per la xarxa sovint em perdo. I ara amb el Pin terest, on tot és visual i veus una cosa i ja te n'hi vas i després en veus 50 més que t'encanten...i vaig obrint pestanyes i llavors les he de tancar perquè he de marxar a fer una altra cosa i les perdo...

Tot aquest rotllo perquè avui he tornat a trobar l'original d'una coseta que vaig fer fa un temps i em fa il·lusió penjar-ho. Com veureu qualsevol semblança amb l'original és pura coincidència però va ser una de les primeres idees que vaig treure d'internet i fer-lo em va fer sentir "artista".
Guaiteu la meva -senzilla- creació:
Ram de kirigami


Veureu el blog de les autores aquí i la foto del Flickr aquí.


Les branques són d'un romer silvestre que vem rescatar mig mort de la muntanya i que no vem poder salvar. Els retalls són restes d'un kit de kirigami (post pendent) i d'una revista de plantes que donen al garden. I el fil verd és dels que venen especials per jardineria. Amb això i cola blanca ja tenim tots els ingredients.

Tothom qui ho ha vist ha dit que era molt xulo...però no han pogut comparar amb l'original!!

dimarts, 25 de setembre del 2012

Entre B.l.a.n.e.s i C.a.d.a.q.u.é.s

Dissabte vem anar a dipositar les cendres de la Iaiato a C.a.d.a.q.u.é.s. Era una enamorada del mar i sobretot de la Costa Brava.

El viatge d'anada va estar salpicat per les 4 vomitades del peque (mai més li torno a donar un suc al cotxe, m'ha quedat clar) que semblava una font amb la facilitat que treia el líquid. Vem haver de comprar 2 samarretes perquè vam acabar els recanvis. A destacar el "Mama, dona'm la mà que et vomito" (Jo m'ho prenc en broma, li dono i no era broma).

Un cop allà, el peque, el meu nebodet, el meu cunyat i jo ens vem quedar a terra, tot passejant per la vora del mar.  A la barqueta, les cendres, els 3 nets, la seva filla i el seu gendre. El barquer va ser molt amable i fins i tot va portar una branqueta florida per llançar-la al mar. La van submergir on es fan les ofrenes a la verge del Carme, no gaire lluny de la costa.


Per sempre més la Iaiato estarà associada a un indret tan bonic com Cadaqués. Em sembla molt maco aquest punt final.

divendres, 21 de setembre del 2012

De Fimosi i rodalies

Ahir vem anar al cirugià i ens va confirmar l'opinió del pediatra: s'ha d'operar. El té molt tancat i a la llarga li pot provocar infeccions. També pot ser que tingui molèsties a l'hora de fer pipi i per això mai vol fer-ne (?).
 
Anàvem conscienciats i li vem dir que endavant. Ja tenim hora: dilluns 1 d'octubre. Altre cop he de dir que la Mútua ens funciona (suposo que confirmaran la petició).

He d'assimilar un parell de coses:
Primera, li han de posar anestèsia. "Però no és un senzill tallet? L'heu d'anestesiar?" "Serà una anestèsia superficial i després aplicarem anestèsia local". Això no m'ho esperava, potser és que sento anestèsia i ja em poso tensa. Així que dijous vinent tenim anàlisi de sang (com anirà la punxada?) i visita amb l'anestesista.

Segona, li posaran de 7 a 8 punts (però si la seva pixurrina és superpetita!!) i després de l'operació tindrà dolor. M'he de mentalitzar que el veuré patir.


Ens han dit que podrem marxar a casa o bé quedar-nos a  veure com passa la nit. Potser estarem més tranquils a l'hospital encara que nosaltres no dormim...

He comés l'error de buscar per internet i he llegit que la recuperació pot durar ben bé 15 dies...Paciència i a posar bona cara! Potser que li vagi a buscar un Lego ben xulo per distreu-re'l...(Continuarà)

dimarts, 18 de setembre del 2012

P3 i les migdiades

Ja fa 5 dies que el peque va a l'escola i la cosa ha anat així.
El primer dia van partir l'entrada del grup a classe i ens va tocar a les 9:30. El va portar el meu home i es veu que allò era un festival de plors. Li va dir a la mestra "Em quedo 5 minuts?" i ella li va contestar "Sí, si us plau!!!". Per sort el peque estava tranquil i es dedicava a consolar a la seva amigueta que plorava com una magdalena.
Aquella tarda vem anar al pediatra (així que no el vem portar).

Dijous el vaig portar jo (tinc festa). Pensava que continuava l'entrada esglaonada, però no, arribem a les 9:30 (bueno, potser eren i 35) i em trobo tots els nens asseguts, atents. Un em diu "Estem esperant una sorpresa!". Jo empasso saliva i li dic a la profe "Em pensava que era a les 9:30...". Assec al peque a la primera cadira lliure que trobo, li faig un petó i surto pitant d'allà. Reconec que sóc una mica impuntual però m'he proposat a mi mateixa no fer tard amb el peque...Espero que això no ho recordin!
Aquell mateix dia el vaig a buscar i en arribar a casa el peque em diu: "Vull dormir mama!". I sense dinar ni res, va fer una migdiada de 2 hores. I a les 15 va dinar. (Porta uns dies jalant com un lladre! Toco fusta!)

Divendres i dilluns el porta ma mare i el va a buscar el meu pare. Quan arribo a les 14:15 ja estava al llit però dinat

Em preocupava això de faltar a les tardes.
La meva veïna que es mestra m'ha dit que potser estic quedant una mica malament i que quan faci 6è en alguna reunió es comentarà "Doncs aquests pares no el portaven a les tardes!".
Després, una amiga meva em pregunta "Que no portes el nen a les tardes?" "Es que em demana per dormir!" "El meu també però el fem jugar i li portem!".

Avui li he explicat a la mestra i m'ha deixat tranquil·la. Diu que millor que no el forcem a anar, que millor que es quedi a casa que portar-lo de mala gaita.
Jo penso que encara és petit (no té ni els 3 anys) i que tampoc es perd gran cosa ja que a les tardes surten al pati a jugar (que és important però que no li quedarà cap experiència o treball endarrerit). 

Així que de moment, ell mana: quan no faci migdiada ja el portarem, això segur!